Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


3 comentaris

Funcionament

Funcionament / despeses de funcionament. Concepte que té el seu moment de màxim esplendor els mesos de tardor, hàbitat natural de les presentacions dels pressupostos públics. Concepte que, per si sol, és responsable d’una proporció molt alta de la mala premsa de l’administració pública (en genèric). De manera justa? Les despeses de funcionament són, simplement, la major part de despeses fixes d’una administració: el lloguer dels edificis, l’electricitat, el telèfon i, sobretot, les nòmines dels treballadors públics. Una de les definicions populars de despeses de funcionament que he pogut constatar que té més èxit (i que, de fet, sol utilitzar-se als mitjans com a expressió sinònima amb voluntat pedagògica) és aquella del cost que té per a les arques públiques el simple fet d’aixecar la persiana cada dia. És el que ens costa la burocràcia, també es diu. Depèn. Podria ser això (teòricament) però (a la pràctica) no ho és. El cas és que molt poca gent a les administracions públiques aixeca la persiana i prou. Alguns aixequen la persiana per, acte seguit, educar els nostres fills, prevenir incendis, netejar els boscos, ensenyar els nostres museus als turistes, negociar amb la Unió Europea el futur comercial d’Andorra. De vegades, la persiana s’aixeca per donar un sostre a infants que no tenen ningú més, per acollir dones maltractades. Això és funcionament? Parlaríem de funcionament i de burocràcia, en tots aquests casos, si subcontractéssim totes aquestes tasques a empreses privades? Segurament no. Vocabulari neutre i analític, doncs, o impregnat d’una forta càrrega ideològica?

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 5 de desembre del 2012


7 comentaris

Demagògia

Si els governants no compleixen el seu contracte amb la ciutadania, és legítim que aquests governants obliguin aquests ciutadans a complir els seus contractes amb els bancs? La frase (que no és literal) no és meva, és d’una jutgessa barcelonina. És demagògica? Anem al diccionari. Tots, més o menys, coincideixen a definir com a demagògica una proposta que busca una adhesió emotiva però irracional del públic perquè, de fet, es tracta d’una proposta impracticable. Aparentment, doncs, la jutgessa està sent demagògica, molt demagògica, populista. Aparentment. Però gratem una mica més. La plataforma d’afectats per la hipoteca, que ha lluitat durant mesos i mesos contra certs desnonaments, és demagògica? Ei, que defensen no respectar certs contractes, saltar-se la legalitat! Això és impracticable i, per tant, ja feien bé d’atacar-los amb la desqualificació de moda: són uns demagogs! O ho eren. Perquè després del suïcidi de Barakaldo sembla que tothom veu normal saltar-se certs contractes bancaris, des del PPSOE fins a les patronals bancàries. Demagogs tots? Cap d’ells? Demagogs els que lluitaven contra els desnonaments abans del suïcidi i ara ja no? En què quedem? La llei és un mur infranquejable i és demagògic defensar el contrari sempre o només fins que un suïcidi et taca la imatge internacional? I ens podem saltar (o reformar) la llei sempre, a partir d’ara? La realitat ens ha de portar a replantejar les lleis? També quan un milió i mig de persones i la gran majoria dels representants d’un territori demanen poder decidir el seu futur? O aquí ja no? Tot plegat és demagògic? I aquest article?

Demagògia –amb totes les derivacions possibles, incloent-hi sinònims a l’entorn de quimera o populisme– és, doncs, avui dia, la desqualificació per excel·lència en l’arena política. Tothom és demagog: els sindicats, el partit que governa, els antisistema… Es tracta d’una simple moda o té algun sentit més profund? Veiem, més amunt, que els diccionaris solen posar-se d’acord per definir com a demagògica una proposta impracticable que busca una adhesió emotiva però irracional del públic. Aquí, però, hauríem de posar-nos d’acord en què vol dir impracticable. Hi ha prou consens social amb relació a aquest tema? És impracticable el volum de dèficit que any rere any genera la CASS o el que és impracticable és dinamitar l’Estat del benestar en plena època de crisi? És impracticable la independència de Catalunya o el que és impracticable és seguir a Espanya com fins ara? I en síntesi: són impracticables les alternatives al sistema (sigui quin sigui) o el que és impracticable és seguir amb el sistema actual? Un cop més, l’hegemonia política i cultural es manifesta, sobretot, en el control del vocabulari, a imposar definicions concretes d’un concepte. I ara toca posicionar demagògia com a acusació preferent. És a dir, que amb l’apropiació interessada i l’ús indiscriminat de l’acusació de demagògia els sectors més conservadors de totes les societats disposen d’una eina més per deslegitimar, entre d’altres, les alternatives, els idealistes, els somiadors, els oberts de ment i per legitimar, en canvi, els que tenen molt a guanyar amb l’statu quo actual. Vaja, que com a eina de control ideològic, no està pas malament…

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 14 i el 21 de novembre del 2012


2 comentaris

Groc legitimat

La Vanguardia obria l’edició d’aquest dilluns amb una interessantíssima crònica de Marc Bassets que, des de Boulder (Colorado), i gràcies a estudis de ciència política, dades històriques i testimonis clau ens parlava de polarització política, de l’auge dels guetos ideològics i de com el vot als EUA és cada cop més identitari. Una crònica que ja valia el preu del diari. Tan sols un dia abans, a l’edició de diumenge del mateix diari, pràcticament mitja tapa, comptant la foto, era encara, tres dies i mig després, per l’afer Madrid Arena. Com a destacat d’aquest bloc de la portada, un testimoni: “El padre de Katia, víctima de la tragedia: «Esa noche me dijo dos veces te quiero»”. Es pot saber què carai ens aporta aquesta informació? Poso aquests dos casos en paral·lel perquè, precisament, el perill principal és que convisquin en la mateixa publicació. Si la premsa groga viu confinada en mitjans etiquetats socialment com a “mitjans de premsa groga” no m’amoïna. El problema és donar cabuda a la informació groga i rosa a mitjans que la societat etiqueta com a seriosos, com La Vanguardia en el cas que avui ens ocupa, com TV3, difonent cada cop més imatges de violència gratuïta, com tants altres amb el naixement del fill de Messi. La barreja desarma l’audiència, empobreix i desdibuixa el periodisme i ofereix una legitimitat immerescuda a les premses groga i rosa. I tot plegat, per què? Doncs suposo que perquè els editors són els primers a creure’s la validesa del groc i el rosa. L’excusa de vendre més no s’aguanta: en l’era de la premsa gratuïta, ningú compra La Vanguardia perquè tingui una dosi més de groguisme.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 7 de novembre del 2012


5 comentaris

Extremistes

A mi m’agraden els extrems. M’interessen, vaja. Sobretot perquè existeixen. I són necessaris. Ni puc sofrir ni em crec tanta centralitat. Les millors solucions no són sempre les més centrades. No és així en el món de l’art ni en de la ciència. Tampoc ho veig així en el de la política, on no puc entendre la democràcia, per exemple, si no és des de la radicalitat… Però no em feu gaire cas, potser sóc un extremista… El cas és que no tothom té tan bona opinió dels extrems i solem carregar el concepte amb una forta connotació negativa. Així, l’ús de l’adjectiu (“extremista”) sol ser una estratègia habitual i eficaç per desarmar moviments, persones, ideologies i cosmovisions incòmodes. Un cop més, una de les principals arestes del poder es troba en la capacitat de controlar el vocabulari, els diccionaris, les definicions… Així, etiquetem com a extremista l’antisistema que et crema contenidors (i ho és) però ens oblidem que també és extremista aquell que (com el govern espanyol) utilitza les lleis com a barreres contra la democràcia, afirma (com Rubalcaba) que està en contra del dret a decidir, considera (com l’Església) que és la representant de Déu a la Terra, reclama (com fa la banca) el pagament de la hipoteca quan ja s’ha quedat amb el pis i amb milions d’euros en ajudes públiques, anteposa (com fa Merkel) els interessos personals als de la societat, o es presenta a unes eleccions (com el PP, com DA, com tants altres) amagant el programa de govern. Mentre l’única brúixola que utilitzem per ubicar els extrems sigui la del possibilisme o la d’un fals (per interessat) statu quo, continuarem mirant cap a una altra banda.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 31 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Klose

Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012


2 comentaris

Jo – Ara – Aquí

Estem acostumats a classificar les forces polítiques en eixos més o menys complexos en funció de mil i una clivelles. Així, solem situar les fitxes dels partits en una banda o una altra del tauler polític en funció de si són (i, de ser-ho, en quin grau) d’esquerres (?), de centre (?) o de dretes, de si són liberals o socialistes, de si són conservadors o progressistes, centralistes o profederalistes, partits nacionals, regionals o locals, insiders o outsiders, generalistes o especialitzats, de masses o de quadres, partits o coalicions… Bona part del descrèdit de la classe política actual té lloc, però, perquè la gran major part dels partits amb responsabilitats institucionals (és a dir, tant als governs com a les oposicions) han decidit situar-se, tots, sense excepció, en una mateixa posició del tauler, aquella que diu “jo – ara – aquí”. Ja sigui per voluntat (maquiavèl·lica) pròpia, per incapacitat, per desconeixement o per influència directa (acrítica) de la ideologia dominant, el panorama actual és desolador. Amb el grau de brutalitat amb què la crisi ataca dia a dia una gran part de la població, amb experts alertant (la setmana passada a Nature) que els recursos mundials arribaran a un moment crític el 2045, els partits que ens representen es continuen permetent el luxe absolutament irresponsable d’ancorar-se en el jo, en l’ara i en l’aquí, pensant únicament en ells (càrrecs, afins i els mateixos partits) i en la següent contesa electoral, miops i negant-se a posar-se les ulleres que necessiten per veure la realitat que a ells simplement els envolta però que a d’altres els ofega.
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 13 de juny del 2012


4 comentaris

In & Out

Una de les grans aportacions de Pep Guardiola consisteix a haver donat valor en positiu a allò que tenia a prop en un món on la tendència habitual consisteix a sobrevalorar el talent de fora i infravalorar-ne el que es té a casa. L’interessant, de fet, és la perspectiva: en la seva aproximació amb la dicotomia dins / fora no hi havia un rebuig a la immigració sinó un elogi del consum de proximitat. Una aproximació impecable en la coherència en què el tècnic del Barça valorava tant allò que tenia dins (Pedro, Busquets) com allò que trobava fora (Keita, Mascherano). A Andorra, la nostra aproximació al binomi dins / fora és molt més problemàtica i, sobretot, molt menys coherent. Érem al·lèrgics a la inversió estrangera però anàvem a buscar arquitectes de fora per als nostres equipaments culturals estrella. Ens escandalitzem amb la sol·licitud de construcció d’una mesquita però contractem la facturació d’alguna de les nostres parapúbliques fora, sense cap rèdit dins. Contractem empreses de fora perquè ens assessorin en mil aspectes o ens solucionin la papereta de la inversió estrangera però ens indignem quan institucions de fora ens eleven recomanacions per millorar la nostra qualitat democràtica o el nostre sistema de drets. Som un país turístic i d’immigració però ens encanta dir allò d’“i si no t’agrada, ja saps on és la porta”. En síntesi, demostrem una falta de coherència absoluta en el nostre rebuig o en el nostre elogi a allò que ve de fora. La manca de coherència, per si sola, ja és un problema. En aquest cas, però, hi ha quelcom de més greu i de més perillós: la perversitat que aquesta comporta i les portes perilloses que obre…
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 6 de juny del 2012