Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Motius (personals) per a una vaga

1 comentari

1. Despeses de funcionament

Sóc treballador públic. Com els mestres dels nostres fills. Com els bombers que ens surten a rescatar quan a la muntanya van mal dades. Com els banders i els tècnics que vetllen per la conservació del nostre patrimoni. Com els treballadors socials que treballen per trobar una sortida a un adolescent en una situació sense sortida o una família d’acollida a un nadó desemparat. Com el tècnic que determina el risc d’allaus del proper cap de setmana, el policia que investiga una agressió i els economistes, juristes i especialistes en Relacions Internacionals que preparen les negociacions amb la Unió Europea.

He treballat al sector públic i al sector privat i no trobo diferències significatives en els perfils personals dels dos col·lectius: tant a un sector com a l’altre he treballat amb gent brillant, motivada i implicada molt més enllà de l’exigència habitual i també amb gent instal·lada en la mediocritat i en un etern qui dia passa any empeny. A tots dos llocs, m’he trobat amb gent ben pagada, massa ben pagada i mal pagada, amb condicions contractuals infladíssimes i amb contractes precaris i condicions abusives.

Per a una bona part de l’opinió pública som despeses de funcionament. Una llosa. Si ens contractessin de manera externalitzada mitjançant un dels infladíssims contractes que poca gent qüestiona, seríem invisibles, passi per caixa i anar fent, però tenim un contracte, en molts casos no és precari, i això ens fa culpables. Em costa conceptualitzar-me com una despesa de funcionament. La idea, de fet, em rebel·la. Em considero un professional i –treballi on treballi– aspiro a ser reconegut i remunerat com a tal. La idea és senzilla: l’Estat -el tipus d’Estat de què ens vam dotar amb la Constitució- ha de prestar una sèrie de serveis i per fer-ho necessita estructures de funcionament, infraestructures i professionals. A aquells professionals que necessita de manera permanent els contracta de manera permanent en base a un sistema de contractació públic i obert i els remunera de manera més o menys coherent amb les exigències del lloc de treball. Voilà. No hi ha més. No som, per tant, despeses de funcionament. Som els professionals que prestem els serveis públics que l’Estat s’ha compromès a prestar. I volem ser reconeguts i remunerats per aquesta professionalitat. Què no hauríem de prestar tants serveis? Que la gestió pública en aquest país no està ben organitzada? Que hi ha duplicacions? Que a una bona part d’aquells que treballen al sector privat se’ls reconeix i se’ls remunera encara pitjor? Sí a tot (excepte al primer), però tot això són elements d’altres debats. Estic absolutament a favor d’una reforma de l’Administració, però això no té res a veure amb les nostres condicions de treball. Estic absolutament a favor d’una lluita clara i decidida a favor dels drets laborals, la seguretat jurídica i el reconeixement i la remuneració dignes de tots els professionals d’Andorra, però això no és incompatible amb la lluita dels treballadors públics quan són les seves condicions de treball específiques les que són atacades.

Per tant, motiu 1 per fer vaga: per normalitat. La normalitat de ser un professional, de voler ser reconegut com a tal i de lluitar per aconseguir-ho a l’empara del Títol II de la Constitució.

2. Combat col·lectiu, posicions personals, decisió dicotòmica

De motius específics per anar a la vaga, en tinc uns quants. No coincideixen obligatòriament amb les línies vermelles marcades pels sindicats i encara menys amb la caricatura que han fet d’aquestes alguns mitjans de comunicació. I en això també hi veig normalitat. Miro d’explicar-me. Evidentment, hi ha alguns aspectes de la nova llei que em semblen interessants i n’hi ha molts més encara que em semblen fàcilment acceptables. De la mateixa manera, hi ha demandes dels sindicats que em semblen excessives i hi ha decisions col·lectives que em semblen desencertades. I no em fa por ni m’incomoda escriure-ho aquí ni publicar-ho avui, perquè no he cregut mai en la idea del ramat i perquè crec que les posicions crítiques, lluny de dividir-nos, sempre ens fan més forts. I tot plegat em continua semblant molt normal. Per explicar-ho, però, hem de fer algunes passes enrere.

Comencem per la caricaturització que s’ha fet de les demandes dels sindicats i pels excessos d’aquestes demandes. Permeteu-me un petit détour. Sóc dels que quan viatjo a llocs del món on el regateig està institucionalitzat en el comerç ho passo malament. M’incomoda demanar un preu massa baix per aconseguir un preu acceptable. No ho sé fer i això em fa acabar pagant sempre més que tota la resta de compradors que passaran per la mateixa botiga aquell dia. Ara bé, fins i tot jo sóc capaç d’entendre que en una negociació hi ha estratègies negociadores. I no és difícil d’imaginar -i dic bé imaginar, perquè desconec absolutament el contingut de les negociacions- que els excessos de les demandes formen part d’una estratègia negociadora. Centrem-nos, per exemple, en els professionals de l’Educació. Dubto molt que la demanda d’entrada (i amb pretensió de final) sigui vacances + jubilació als 60 + reducció horària + 14 pagues, tot al mateix temps. Ara bé, si la llegeixo com a mesures alternatives i no acumulatives i com a estratègia negociadora, la cosa em sembla molt més intel·ligible. I raonable. Em passa el mateix amb una de les mesures que, mal enteses, poden servir per fer creu i ratlla al col·lectiu i que en canvi, si rasquem una mica, em semblen absolutament raonables. Equipament d’esquí gratuït per a tots els mestres. Qui s’han pensat! Qui s’han cregut! Rasquem, ara. A les meves filles les pugen a esquiar un cop a la setmana. Des del Govern contracten monitors algunes hores i la resta de l’activitat se l’encarreguen als mestres d’educació física, als col·laboradors d’educació física, a la resta de mestres i a acompanyants d’esquí escolar (que no són funcionaris i als quals remunerem amb una reducció en el preu del forfet de temporada; aprofitats ells també?). Fixem-nos en una de les figures que he citat: el col·laborador educatiu d’educació física. Un sou proper al salari mínim. Pugen a esquiar cada dia. Al privat (a les estacions d’esquí), els facilitarien una part de l’equipament. Al públic, no es fan càrrec ni tan sols d’una assegurança del seu propi material, una mesura que ens podria semblar raonable i que, potser, per aconseguir-la, sabent que qui s’asseu a l’altra banda de la taula ha deixat clar que la seva posició és zero, has de començar demanant que et paguin tot l’equip, encara que tan sols sigui per donar visibilitat a aquesta realitat que a la immensa major part se’ns escapa però que pot ser molt important per a treballadors precaris a qui els robin els esquís, per exemple, mentre acompanyen els nostres fills a dinar. Allò que dèiem. Rascar una mica. Entendre què vol dir una negociació.

Breu aturada per agafar aire i recapitular fins aquí. Pot ser que les demandes dels treballadors siguin excessives. Sí. Pot ser. I també pot ser que no ho siguin tant i que les hagin caricaturitzat per laminar el suport de la resta de la població al col·lectiu. Pot ser. També pot ser que la manera com s’ha planificat la vaga no sigui la millor de totes les possibles. I tant, pot ser. I, tanmateix, potser tot plegat no té tanta importància. Perquè de motius per anar a la vaga n’hi ha molts i tothom podia mobilitzar-se per aquells que preferís. Perquè de maneres de sumar-se a la vaga n’hi ha moltes i tothom pot trobar la seva per sentir-se còmode. Perquè darrere del col·lectiu i de la decisió dicotòmica (fer vaga o no) hi ha la pluralitat individual i totes dues esferes són compatibles.  

Considerem el cas d’algú a l’atzar. D’inicials YL. Potser no estic d’acord amb totes les línies vermelles consensuades l’altre dia en el marc de la plataforma sindical. Potser n’hagués ficat d’altres, de línies vermelles. Potser m’exaspera sentir alguns pretendre cobrar el dia i no acabo de veure clar el sentit últim de baixar a la frontera. I potser tindria més potsers encara. Però, ep, benvingut a l’arena col·lectiva. Primer de tot, una autocrítica: si no t’agrada del tot com ha acabat de quedar la cosa, haver-te implicat més. I després, una evidència: si no t’agrada del tot com ha acabat de quedar la cosa, benvingut a la democràcia, un sistema que ben aplicat hauria de deixar una mica descontent a tothom.

I amb tot això, on volia arribar? A una conclusió molt senzilla: no cal estar d’acord amb tot el manifest per anar a una vaga; no cal estar en contra de tota la llei per anar a una vaga. Els sindicats et faran una bona part de la feina (i el meu n’ha fet molta i l’ha fet molt bé) però al final la decisió només pot ser teva. I serà dicotòmica. Però s’accepten els sís crítics.

 

3. Tres motius

De motius per anar a la vaga, dèiem, n’hi ha molts. Per ampliar el debat amb aspectes que han surat poc a l’opinió pública aquests dies, comparteixo el meu Top 3.

El primer, tan sols l’esmento perquè no sigui dit, però us n’estalviaré els detalls, perquè no són gens interessants. És l’egoista. Com m’afecta a mi.

El segon, és un motiu imprescindible en tota vaga. La solidaritat. Avui hi havia molts eventuals protestant per una llei que potser a ells no els regularà mai. Molts mestres pressionant per mesures inaplicables a l’àmbit de l’Educació. Molts treballadors que no eren d’Educació defensant les demandes dels mestres. Molts treballadors per als quals les pèrdues dels triennis seran poc perceptibles que entenen que els triennis són fonamentals per a tots els treballadors de l’Administració amb sous propers al salari mínim. I tots plegats hem sortit amb el Codi de Relacions Laborals ben present al cap. Ens volen endormiscats. I enfrontats els uns amb els altres per aprofitar les esquerdes per consolidar retrocessos. I la defensa només funcionarà si és col·lectiva.

I el tercer, és de fons. La nova llei de la Funció Pública és una oportunitat perduda. Per poc bé que s’hagués fet, estic convençut que molta gent hagués acceptat uns canvis en les seves condicions de treball -sí, llegiu-ho com a eufemisme de retallades. Però no és el cas. La llei, la d’Educació que la seguirà i els reglaments que comencen a perfilar-se, suposen una passa enrere. Per múltiples motius. Perquè reservant mesures molt importants per als reglaments s’estan evacuant aquestes de l’àmbit del debat públic i se les està confinant al de l’arbitrarietat del govern de torn. Perquè la nova llei consolida -sense reparar- les situacions d’injustícia creades pel fet que tots els governs anteriors se saltessin la llei del 2000. Perquè una bona part de les mesures que formen part de la cara B d’aquestes normatives miren molt més al passat que al futur: davant dels models d’èxit que aposten per la confiança, els projectes, l’obertura, la transversalitat, la implicació i el talent, els articulats aposten clarament –però velada– per mesures que reforcen la jerarquia, el top-down més ineficient, i no surten –tot el contrari– de l’antiguitat com a criteri principal per a la promoció professional (Macron pot ser Copríncep, Espot i Jover poden aspirar a ser caps de Govern però cap d’ells tindria encara edat suficient per ser cap d’estudis). I aquesta em sembla una línia vermella del més natural: veure empitjorades les teves condicions per no res és del tot inadmissible. O, per tornar a l’inici i tancar aquest article que no m’he pogut estar d’escriure: passar a ser pitjor reconegut com a professional i, alhora, passar a treballar en una Administració més retrògrada és el summum, la combinació que et deixa sense motius per no anar a aquesta vaga. Allà hi serem.

Anuncis

One thought on “Motius (personals) per a una vaga

  1. Gràcies company !

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s