Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

No

Deixa un comentari

20s

No. No és la llei. Un Govern que s’ha saltat en molt nombroses ocasions les sentències del Tribunal Constitucional que ara instrumentalitza, un Estat que es troba a la cua d’Europa en el compliment de sentències i de directives comunitàries, un Estat en què la corrupció és sistèmica, no és un Estat interessat en la llei. La llei és una excusa. Una mala excusa. Perquè el referèndum ni tan sols és il·legal, simplement està suspès. I, sobretot, perquè la llei, en una democràcia consolidada, en el debat polític normal d’una democràcia de qualitat, no és mai una frontera rígida, és una simple referència, és discutible, és matèria de debat, és qüestionable, és modificable, és superable per la voluntat política i ciutadana.

No. No són les garanties democràtiques. Un Estat que modifica la seva Constitució amb nocturnitat (com va fer l’agost del 2011), que no respecta un Estatut aprovat en dos parlaments i en referèndum legal (però sí ho fa amb d’altres Estatuts que diuen el mateix), que limita els temes possibles de discussió a un parlament, que aplica mesures d’Estat d’excepció sense ni tan sols les garanties constitucionals de l’Estat d’excepció, que té polititzat el poder judicial, la fiscalia i el Tribunal Constitucional, que limita la llibertat d’expressió, de premsa, de manifestació i una bona part dels drets polítics i civils, que controla la correspondència, els cartells, els balcons i els webs de manera arbitrària (pro-referèndum suspès, no; neonazis, OK), no és un Estat interessat en les garanties democràtiques.

No. No és per les maneres. Han reaccionat a la turca, inventant-se el relat de l’amenaça d’un cop d’Estat per reaccionar com els agradaria reaccionar davant d’un cop d’Estat. Però res més lluny de la realitat: un Estatut aprovat, referendat i retallat; una demanda de pacte fiscal; sis anys de manifestacions pacífiques; una consulta no vinculant; una oferta constant de resolució política; una convocatòria de referèndum d’autodeterminació, zero violència; res que s’assembli a un cop d’Estat. No és per les maneres. L’amenaça de cop d’Estat és una excusa. I una invenció.

No. No és per responsabilitat. Un Estat que un mes després d’un atac terrorista i en alerta 4 de terrorisme centra els seus esforços de seguretat i d’intel·ligència en cercar urnes i paperetes d’un referèndum suspès, no actua amb responsabilitat. La responsabilitat és una excusa. I una quimera.

No. No és la malversació de fons públics. Un Estat -hi insisteixo- en què la corrupció és sistèmica, en què es prioritza el retorn del deute i el rescat bancari dels amics a l’Estat del Benestar, en què s’indemnitza amb 1350 milions d’euros el nyap Castor, un Estat que es gasta diversos milions d’euros en llogar vaixells per als policies que han d’evitar que es gasti una quantitat semblant en organitzar un referèndum, no és un Estat amoïnat per on van a parar els diners públics. La malversació de fons és una excusa.

No. No és una reacció contra una minoria adoctrinada. Entre els que veuen amb normalitat i legitimitat les aspiracions nacionals de Catalunya hi ha joves i gent gran, catalanoparlants i castellanoparlants, els estibadors del port i la junta directiva del Barça, el públic del Liceu i els organitzadors del Primavera Sound, sindicats i partits polítics, liberals i antisistema, independentistes, federalistes i partidaris de quedar-se a Espanya, nascuts aquí i vinguts d’altres llocs, nacionalistes i no-nacionalistes, gent que s’emociona amb els Segadors i gent que no pot veure les banderes, gent que ho fa pensant amb la butxaca i gent que ho fa amb arguments identitaris… No són hegemònics, és cert, però els partidaris del referèndum són un bloc transversal. Dibuixar-lo com una minoria adoctrinada és una excusa. És mentida.

I no. No és per la manca de diàleg, no és per la impossibilitat de negociar amb un ultimàtum sobre la taula. Sense violència es pot parlar de tot, es deia. Es pot parlar de tot excepte de la sobirania, es va dir després. No es pot parlar amb qui es troba fora de la llei, es diu ara. I mai ha estat veritat. Sense violència i defensant un trist referèndum descafeïnat, no hi va haver interlocutors. Sense violència i defensant un raonable pacte fiscal, no hi va haver interlocutors. La manca de diàleg, quan ets tu qui la provoques, és una excusa. Una altra excusa.

No és res d’això. No és la llei. No són les garanties democràtiques. No és la via triada. No és la responsabilitat de l’Estat. No és la defensa del diàleg. No són els diners públics. No és res de tot això. És, simplement, que no. Un no autoritari. Un no immutable. Un no perquè “España es una”. Un no perquè els pobles i els ciutadans no tenen dret ni a decidir ni a discutir què volen ser. Un no per no perdre vots a les properes eleccions. Un no revengista. Un no de “porque yo lo digo”. Un no de “porque no”. Un no immutable. Un no etern. Un no apolític. Un no ademocràtic.

Seria millor decidir el futur de Catalunya amb un referèndum acordat i acomodat al marc legal estatal, negociat amb Espanya, discutit àmpliament al Parlament. I tant que sí. Però res d’això hagués servit. La resposta hagués estat que no. Serà qüestió de deixar de preguntar…

Fotografia: Jordi Borràs (@jordiborras)

Anuncis

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s