Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Coses de la vida…

Deixa un comentari

imageQui em coneix ja ho sap. Sóc orc i amb tendències associals. Millor dinar sol (amb un diari) que en companyia, a menys que sigui molt bona companyia. Tímid com una mala cosa en cercles desconeguts o hostils i relaxat i eufòric en les meves illes de confiança. Bipolaritat social absoluta. I també molt impressionable. Em passava amb els grans de l’escola i m’ha passat sempre amb persones que admiro o respecto, fet que m’incapacita a l’hora de preguntar a alguns conferenciants, d’anar al despatx d’algun profe amb qui podria haver somiat col·laborar, a no interaccionar a Twitter amb gent a qui tan sols goso seguir, a no molestar ni amb un bon dia aquell company llunyà de feina davant de qui et sents petit.

 

Vaig coincidir amb la Noemí Rodríguez a la redacció conjunta del Diari d’Andorra i d’Andorra 7 Ràdio. Diria que no vaig gosar mirar-la a la cara ni un sol dia. Jo era el becari o el col·laborador de l’estiu o del cap de setmana i ella era la Noemí Rodríguez. Punto. Són dues lligues separades i no comparteixen vestuaris. Anys més tard, em va trucar per telèfon a Barcelona per entrar al seu programa com a estudiant andorrà present a assemblees i manifestacions altermundialistes o pel No a la guerra… Simplement, em va flipar que sabés que existia. Un temps després, ens vam creuar pel pàrquing del Fener. Jo, òbviament, no la vaig saludar. Ella sí. Em va reconèixer, em va aturar i em va preguntar com m’anava tot. No ho vaig entendre. Anys més tard, no em vaig poder estar de comentar una de les seves columnes, que abordava la permanent transformació de l’ordre a les prestatgeries dels supermercats, evocant amb el fons i amb la forma l’escriptor polonès Slawomir Mrozek, que és una de les meves debilitats. Em va tornar les floretes en una columna meva sobre els teclats d’ordinador balcànics, dient-me que el tal Mrozek estaria orgullós de mi. I, més o menys des d’aleshores, ens vam anar creuant comentaris als blogs respectius i, més tard, a Twitter. Un dia, se’m va passar pel cap reunir una sèrie de persones per repensar críticament la nostra Andorra. Va dir que sí. La cosa va funcionar a mitges. O a quarts. Però van quedar els sopars, regulars des d’aleshores, ja no entre un grup sinó entre una colla. Una colla fantàstica. Demà, la Noe i el Guillem es casen. L’hi he hagut d’enviar un whatsapp a l’Antònia perquè m’expliqués a quins dels diferents actes anàvem, perquè el dia que em va convidar i m’ho va explicar, no vaig poder evitar recuperar la sensació de sorpresa, la postura de no mirar-la massa a la cara. Sóc orc, associal i impressionable, i encara em costa gestionar que tinc amics extraordinaris… Moltes felicitats als dos!

Anuncis

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s