Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Un (mal) partit més, un (mal) polític més

Deixa un comentari

La CUP acaba amb Mas… i amb la CUP

La batalla del qui deixa molt tocada la CUP. Amb aquest tema, l’esquerra independentista i anticapitalista s’ha equivocat des del principi. Mai (tampoc en campanya, sobretot no en campanya) hauria d’haver entrat en el qui: de la CUP s’esperava que fos garantia del què (de molts quès) i del com. Entrar en el joc del qui els fa, però, febles, insiders i, finalment, irrellevants. En d’altres paraules, la CUP haurà guanyat la batalla del qui, però el cost haurà estat enorme: renúncies fonamentals en aspectes molt més centrals per a aquest espai polític que no pas el cap de Mas. Alguns exemples.

1/ Poca transparència. Tres mesos de reunions secretes, de no explicar-se davant la ciutadania, d’intentar (i tancar) acords a porta tancada.

2/ Sublimació de la partitocràcia. Al final, les negociacions s’hauran tancat exclusivament entre cúpules dels partits (i a porta tancada). Ni ratificació assembleària (intra-CUP) ni, el que és més greu, debat polític obert: el tempo de la negociació exigirà, al Parlament, un debat d’investidura raquític, que escapçarà un debat obert sobre el full de ruta del nou president, sobre aliances parlamentàries estables… Tot s’haurà amanit ja abans. A porta tancada. A Palau (per més perversitat simbòlica). Falta de respecte absoluta pel Parlament i per allò que representa, sublimació absoluta de la partitocràcia que la CUP tant denunciava i deia combatre.

3/ Democràcia interna discutible. Les decisions fonamentals les adoptem en assemblea oberta. Però si empatem i no queda temps per tornar a convocar assemblea oberta, fem un consell nacional. Però si realment hi ha molta pressa, tant és, que la decisió definitiva la prengui una part del grup parlamentari i el secretariat nacional. Vaja, la cúpula. La incoherència en l’estructuració dels espais de decisió deixa molt tocada la credibilitat del caràcter assembleari de la CUP, de la seva aposta ferma per la democràcia interna.

4/ Democràcia externa discutible. No investir Mas no figurava al programa. Però acabarà pesant més que tot el programa. Amb l’acord del 9G, la CUP es lliga de mans i peus per poder fer valer el seu espai polític, les seves propostes, les seves polítiques, les seves idees. Es condemna a no poder controlar de manera significativa i, quan ho faci, serà a nivell intern, en les reunions del grup parlamentari de Junts pel sí (i, per tant, no de manera oberta, més partitocràcia). De la CUP s’esperava que ignorés els noms per fer avançar idees i han acabat sacrificant idees per sobredimensionar el pes dels noms. S’esperava que fiscalitzés les polítiques fos qui fos el president i acabaran fiscalitzant el nom del president siguin quines siguin les polítiques…

Sí, la CUP s’ha carregat en Mas (per un temps limitat). Però, en el camí, s’ha carregat la CUP, un partit, ara, més petit (perdent gent el 2G i el 9G), amb menys democràcia interna, que decideix coses entre cúpules, a porta tancada, ignorant el parlament i, per extensió, la ciutadania, traint el seu programa, anteposant els noms a les idees. Un partit més.

I tot plegat perquè Convergència continuï liderant el procès, amb Esquerra, l’ANC, Òmnium, l’AMI i, ara també, la CUP captius de la trampa Junts pel sí. A l’esquerra alternativa, independentista i anticapitalista, ara, la CUP els és molt menys útil.

 

Un gest egocèntric i partidista, no d’Estat

És molt senzill, ho sé, però necessito deixar-ho per escrit: el gest de Mas és en defensa pròpia, no en defensa de Catalunya. Passat el 2G (el no definitiu de la CUP), la sortida més racional per a ell ja era el pas al costat. Amb la precampanya del 6 de març que ja mai no serà i el pronunciament clar d’Esquerra de no mantenir-se captius de Junts pel sí (i d’emportar-se bona part dels independents que es van sumar a CDC i ERC), plegar ara era l’única opció que tenia sentit. Per dos motius principals, un de personal i un de partista (cap de nacional): ho deixa renyant i no sent renyat, plega com a heroi i com a màrtir, no com a perdedor d’un plebiscit personal; plega controlant el procés i deixant un convergent al comandament, no veient la coronació de Junqueras.

Anuncis

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s