Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Columna d’encàrrec

Deixa un comentari

image

Avui em sento important. Tota la vida fent articles de “tema lliure” —que diríem a l’escola— i ara el meu primer encàrrec m’arriba ni més ni menys que del meu cap de Govern. Ahir, Toni Martí ens va reptar —a tots els ciutadans crítics, entenc— a discutir-li el seu programa de reformes tant per excés com per defecte. I, com a condició de realització de la redacció —que dirien ara a l’Escola Andorrana—, sense demagògia. Joooo!, sense demagògia és més difícil, com es passa el profe… Va, de totes maneres, ho intentarem, perquè a més d’un ciutadà crític, diria, sóc un ciutadà obedient. Ara bé, que sigui conscient el profe que compto amb una condició de realització extra i és que jo no em puc passar dos hores al micro discutint-li al senyor Martí el xiringuito, si em passo de tres minuts la Noe em fa la pell, imagini’s si arribo als 124…

Ara seriosament. Som-hi. Punt ú. No tinc cap crítica per excés al programa de reformes d’aquest Govern. Els àmbits en què han mirat de posar cullerada ja em semblen pertinents. Cap crítica per aquí, doncs. Una altra cosa és la direcció en què s’està reformant i el ritme a què s’està avançant. Pel que fa a la direcció, tan sols un exemple de política econòmica i fiscal. Ahir, el cap de Govern afirmava orgullós que amb ell al capdavant de l’Executiu no hi hauria ni impost de patrimoni ni impost de successions. Confirmava, a més, que l’IRPF només tindrà dos tipus impositius. Doncs no m’agrada aquesta direcció. Ras i curt perquè no va en la línia de què tothom contribueixi al finançament de l’Estat en funció de les seves possibilitats. Ni vull que paguin tots els propietaris ni vull que es pagui per totes les successions, però és que exhimir les grans fortunes del país de pagar per patrimoni i per successions i tenir-les subjectes a un tipus risible de l’IRPF com és el del 10% és difícilment acceptable en un moment com l’actual. No és sostenible socialment. I això no és demagògic, no defenso un IRPF del 75% ni un gran impost sobre el patrimoni, tan sols progressivitat fiscal, una cosa que es fa arreu i que, per tant, amb voluntat política, és realitzable i que, per tant, per definició, no és demagògica. I un apunt pel que fa al ritme: o es fan les reformes perfectament consensuades o es fan ràpid. El que no s’entén és tanta lentitud amb tan poc consens en temes fonamentals.

Punt dos. Allò que trobo a faltar al programa de reformes de DA: la reforma política. O, si es vol dir d’una altra manera: la democratització del paquet de reformes. Cap de les reformes que ahir va defensar el cap de Govern ens van ser presentades al programa electoral. Cap d’elles, per fonamentals que siguin, es van votar a les eleccions ni tampoc es votaran en referèndum. Molt poques d’elles seran consensuades entre govern i oposició o entre govern i societat civil. De molt poques d’elles disposem els ciutadans d’informació transparent. És a dir: “la situació és crítica”, “tots hem de fer esforços” però “ei, el camí el decidirem entre uns pocs”. I, a més, el cap de Govern no va fer ahir cap proposta concreta per millorar la situació política. No hi ha reforma política. No hi ha problemes a solucionar en l’àmbit estrictament polític. Ni que una part fonamental de la ciutadania no té dret a participar, ni que cedim la sobirania popular a l’opinió d’un bisbe… Res. Autoavaluació d’aquest segon punt des del punt de vista de la demagògia: si defensar que les reformes siguin més democràtiques és demagògic és que la democràcia ens fa nosa o no ens la creiem prou.

I acabem. Punt tres. Una altra reforma que trobo a faltar: la reforma de la retòrica martiniana. Ja em perdonareu, però no es pot ser més pervers. No es pot ser megalòman i intransigent per una banda (reptant els crítics a fer una crítica argumentada i no demagògica del seu programa de Govern, com si fos impossible fer-la sense recórrer a la demagògia; o mostrant, un cop més, una repulsió malaltissa a la crítica) i victimista per una altra, amb un discurs de salvapàtries que comença a ser carregós. Carregós i egoista. Perquè no deixa de ser una estratègia de Martí per afrontar la primavera del 2015 amb un win win a les cartes. Martí ja ha decidit que ell, d’aquí dos anys, vencerà: o bé com a cap de Govern o bé com a màrtir incomprés que es va immolar per salvar la seva pàtria. Carregós, doncs, egoista i també fals i un pèl patètic. Perquè els estadistes de debò no solen passar-se el dia dient que ells ho sacrifiquen tot per l’Estat. Més aviat ho demostren. Aquesta és precisament la diferència. El nom d’estadistes no se’l posen ells mateixos, se’ls posa algú altre quan acaben el mandat. I aquí no faré autoavaluació de demagògia, en aquest punt no és a mi a qui em pertoca.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de juny del 2013

Fotografia: Tony Lara (El Periòdic d’Andorra)

Anuncis

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s