Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

De cromos, renovacions i credibilitat

1 comentari

Tots ho negaven, tots ho retreien als altres, recorrent al clàssic “ara no toca”, però al final, com era evident, la cosa anava de noms. De noms lligats a projectes, d’acord. Però de noms al cap i a la fi. I és ben normal. A aquestes altures de la legislatura, és el que toca en un PS al qual tots els diagnòstics –interns i externs– li han acabat receptant una renovació: primer busquem un equip que s’avingui bé (i que tingui fortes coincidències ideològiques i estratègiques) i després ja parlarem del projecte, del què. Que és més maco dir que abans de parlar de noms cal parlar d’idees? Sí, i tant, però com s’ha vist, és irreal.

Parlem de noms, doncs. Dels jaumistes n’he parlat a bastament els darrers temps i trobo, a més, que darrerament existeix un acarnissament intencionat amb la figura de Bartumeu que ens fa perdre de vista altres horitzons. Parlem, per tant, de Fem PS. En sabem ben poca cosa, de moment: un article de presentació i una foto d’on podem extreure uns cromos, uns noms. De la coherència entre aquests dos elements (el què i el qui) és del que pretenc parlar avui aquí.

Desactivat com està a les respectives oposicions, sense conteses electorals on exhibir programa, i amb la ferida del 2011 encara molt present, el PS se la juga, els propers temps, en la seva renovació. Lideri qui lideri el partit, el projecte només tindrà èxit si la renovació desitjada des de dins i exigida des de fora resulta creíble. Si no ho és, com així s’ha percebut tant des de dins com des de fora des del 2011, el projecte estarà tocat de mort. La renovació per la renovació no servirà de res, estem d’acord, després caldrà veure renovar per a què i cap a on, però la renovació en sí ha esdevingut una condició sine qua non per no enterrar el projecte PS.

I és des d’aquest punt de vista estricte de la renovació que els cromos que apareixen a la fotografia de Fem PS em semblen interessants i força creíbles. Hi trobo coses estranyes, evidentment, però si em centro en els cromos principals, en aquells que -al mateix temps- més s’han significat, trobo força coherència entre el què i el qui.

Fem PS

Gili i Ríos compten amb el doble avantatge d’haver ocupat responsabilitats menors durant el bienni socialdemòcrata i d’haver-se mostrat relativament autocrítics respecte a aquells dos anys (una crítica tímida, ocasional, res de l’altre dijous, d’acord, però sí per sobre d’una mitjana nacional que, malauradament, no tenim pels núvols). De Gili, a més, m’interessa especialment la concepció de la cosa pública que es desprén de bona part de la seva actuació com a consellera general. A Salazar se li retreu sovint que busqui ara una renovació sense haver fet res, en canvi, quan era a l’executiva. Siguem seriosos: el mandat de l’executiva de la qual era secretària general es tanca amb els jaumistes qüestionats seriosament per primer cop dins del partit i amb la convocatòria d’un congrès en què l’única sortida possible és la renovació; tot plegat, a més, sense que Salazar hagi exhibit mai draps bruts de portes enfora. Si una part de l’executiva no hagués apostat decididament pel canvi de portes endins, diria que no ens trobaríem en aquesta situació. I després queda Cartes, amb menys focus que la resta des del 2011, però que acostuma a exhibir una determinació insubornable pel pensament propi i, doncs, per l’autocrítica.

Bona part de la segona línia, doncs, em sembla difícilment qüestionable des de l’òptica estricta de la renovació. No sé detectar, com ja he dit, incoherències entre el què (la renovació) i el qui (l’equip que l’ha de fer possible). Sí que les trobo, en canvi, entre l’equip i seu líder, que no és ben poca cosa. A López li falten bona part de les qualitats que tenen els seus gregaris i li sobra, en canvi una imatge d’ambició a qualsevol preu, de killer de la política, de creure’s que es mou per sobre de la resta.

Pere LópezA banda d’un breu periple a les cadires de l’oposició del Consell de Comú de La Massana, amb Pere López només hem tingut una experiència en l’àmbit públic, i tot que una sola actuació és, en general, insuficient per poder fer una valoració –hi estic d’acord, dos anys és molt poca experiència política, i, sent jove com és, li concedeixo, evidentment, marge de millora–, el càrrec era de massa responsabilitat i el període històric de massa importància com per no considerar-la altament significativa. Bona part dels tics del PS dels quals ara mirarà d’allunyar-se Fem PS els trobem ben presents i concentrats en la figura de López entre el 2009 i el 2011. Peça clau del partit durant els dos anys de govern a partir dels quals ara es pretén evolucionar, ministre de Finances d’un període que s’acaba per la incapacitat d’aprovar pressupostos, resultats nuls a l’hora de negociar, mostres constants de tarannà poc conciliador –posant-se constantment a l’altura dialèctica d’un Nomen conceptualitzat pel PS com a Satanàs–, etc.

El 2011 es castiga tant el PS com ApC. I no és per les idees, és per les maneres. La renovació, per tant, s’espera més en les maneres que en les idees i amb López al capdavant, el PS de Fem PS, ho tindrà més complicat. Més encara si pronostiquem, com crec que podem pronosticar, que encara que el PS aposti per la renovació, encara que no es mati el pare, els objectius s’han de fixar més enllà del 2015. Al PS –a un nou PS, tant és–, han d’estar disposats a tornar a picar pedra. I no només durant dos anys. Si volen tornar a tenir incidència en la gestió d’aquest país, durant els propers sis anys els caldrà paciència, molta paciència, i també capacitat d’entesa i perseverança en l’ús de la mà esquerra. De no ser així, es tornarà a caure en les excuses del període 2009-2011, excuses fonamentades en bona part, com he reconegut en més d’una ocasió, però excuses que s’obliden que governar en minoria amb una oposició frontal absoluta i en plena crisi és un dels guions possibles que s’ha de contemplar, també per al 2019, perquè no només és possible, també és legítim. I és aquí on un perfil com el de López no m’acaba de quadrar per liderar aquesta etapa, una etapa que requereix més un corredor de fons que un velocista, més un jugador d’equip que un nou pur.

Pot demostrar que ha canviat, pot fer-nos veure que quan ell condueix les regnes, el to i els mitjans són uns altres, i tant que sí. Compta, a més, amb un cop de sort: per com s’ha personalitzat la crítica amb Bartumeu i per com s’ha dimonitzat Nomen, López, per a alguns, va passar més desapercebut i no tot el seu electorat potencial li recordarà els problemes que identificàvem abans. La renovació del PS amb ell al capdavant, per tant, no és impossible; l’equip, hi insisteixo, em sembla consistent. El camí, però, farà pujada, i amb López al capdavant, la càrrega serà més pesada…

Una versió més breu d’aquest post es va locutar originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 8 de març del 2013

Fotografies: Tony Lara (El Periòdic d’Andorra)

Advertisements

One thought on “De cromos, renovacions i credibilitat

  1. Hola tardana Yvan.
    Ara que tinc més temps, estava llegint posts “pendents”.
    La veritat és que ve més de gust comentar quan no tens la responsabilitat de representar ningú més que tu mateixa.
    Rellegia el teu post i, tenint en compte la meva afectació directa en el tema, m’ha vingut de gust donar la meva opinió respecte el que comentes del Pere.
    Entenc perfectament que la seva figura té la sospita d’uns tics actitudinals no massa esperançadors (jo mateixa els he tingut la sensació de percebre’ls en un moment donat)… Però, alhora, crec que la seva persona mereix un vot de confiança.
    En els darrers temps he tingut la sort de treballar amb el Pere en un projecte, per a mi, esgotador. I dic la sort perquè, en ell, he trobat una persona compromesa, incansable (al punt de suportar estoicament l’extenuació, el descrèdit personal o el sentiment d’abandonament) i encoratjadora… Però, sobretot, he compartit amb un gran COMPANY, algú en qui m’he pogut recolzar en els moments més durs, algú que sempre m’ha fet creure en l’esperança i algú que ha reconegut, a l’extrem, les nostres qualitats, les de cadascú de nosaltres i les de l’equip.
    Potser sí que, en un moment donat de la seva trajectòria, no han estat aquestes les seves actituds o la percepció de les mateixes. Més enllà de l’anàlisi dels motius, crec que és més productiu que puguem analitzar les seves capacitats a dia d’avui i mirem endavant. Francament, crec que el Pere López ha estat valent, capaç d’estructurar un bon equip amb el que ha sabut treballar i recolzar i, sobretot, capaç de fer de capità quan els demés ens hem trobat perduts.
    Ara, que estic molt més relaxada ;), em venia de gust de compartir la meva experiència respecte el que escrius i, de forma poc habitual, volia contradir la teva percepció. El Pere ha de jugar de davanter (algú ho ha de fer) però no ho fa de nou pur, és més aviat aquell fals nou capaç de còrrer de tornada tot el camp per anar a donar un cop de ma a la defensa perquè, en dono fe, té molt clar que aquest és un esport d’equip.

    Disculpa’m l’extensió del comentari però crec que és bo compartir percepcions de “primera ma”.
    Apa maco, A10 i fins un altre post!

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s