Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Junqueras

Deixa un comentari

20121130-022558.jpg

Sóc republicà, d’esquerres i defensor dels drets individuals i coŀlectius, incloent, evidentment, el dret d’autodeterminació. Si pogués participar, a més, votaria que sí, amb un sí convençut i entusiasta, en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat tot això, i tot i que, és evident, no es tracta d’un partit que em resulti especialment antipàtic, de ser català difícilment seria votant d’Esquerra. Per una sèrie de matisos que ara trigaria massa en precisar…

El cas és que no em miro ERC, ni l’Oriol Junqueras, que és de qui vull parlar avui, de fet, amb les ulleres de militant o de convençut sinó amb ulleres, simplement, de persona interessada per la política, disposada a sorprendre’s amb fets inesperats. I Junqueras n’és un. Una grata sorpresa. Des del meu punt de vista: la gran notícia d’aquest 25N. Amb molta diferència.

Em baso únicament, també vull deixar clar això, en el Junqueras candidat, president d’ERC i diputat electe. Ni el conec com a alcalde ni tinc prou informació per valorar-lo com a parlamentari europeu, tot i que recordo algun bon regust de boca previ quan el teníem treballant a les Europes. Per tant no sé com sortirà el meló del Junqueras cap de l’oposició o conseller en cap o conseller del que sigui. El que sí que sé és que m’ha semblat d’allò més interessant el Junqueras candidat i els seus primers dies com a electe. Per diferents motius. N’esmento tan sols alguns, no sé ni si són els més importants ni si els cito en ordre d’importáncia.

D’entrada, per saber combinar discreció i, doncs, lleialtat cap als negociadors (quan es va intentar pactar una candidatura conjunta amb les CUP, Solidaritat o Reagrupament o ara que estan negociant amb en Mas), combinant aquesta discreció, deia, amb una transparència convençuda en tot allò que només depèn d’ell i del seu partit, sense defugir preguntes, sense escatimar detalls.

Després, per l’elegància i per la sinceritat. Per exemple, a l’hora de valorar els resultats, deixant clar –fins i tot a aquells que el declaraven com a guanyador moral– que de guanyador, el 25N, n’hi havia un i prou, que era CiU, que ell, en tot cas, es felicitava del creixement electoral del seu partit i també d’ICV o de l’entrada de les CUP al Parlament, però reconeixent la victòria convergent i mantenint-li intacta la legitimitat per liderar la formació de govern, per exemple.

Per l’elegància també en la crítica, criticant els altres, i tant, però sense perdre ni les formes ni el respecte, sense fer crítiques viscerals, globals i personalitzades sinó crítiques argumentades a fets concrets i accions específiques, preferint l’explicació en positiu de les propostes pròpies a la desqualificació de la desqualificació.

Després, per la responsabilitat demostrada fins a la data. Per pensar en gran, amb ulleres de país i no de partit. Per orientar la seva acció a resultats i no a flaixos, a titulars, a cadires o a medalles. Negocia amb CiU, que només vol a ERC, però evita deixar tota la resta fora, mirant de sumar ICV en aguns aspectes, per exemple. No es nega a entrar al Govern però tampoc s’hi obsessiona, i si no hi entra no sembla ser per un tema de desgast (quan s’ofereix per aprovar els pressupostos des del Parlament no està defugint el desgast), està calculant des d’on pot ser més útil a l’assoliment dels objectius que s’ha marcat, perquè allò que sembla obsessionar-lo és la independència de Catalunya, no que la gent vegi que ERC és el partit que més ha fet per la independència de Catalunya. País abans que medalles i aquest és un canvi fonamental.

I finalment, per no haver cedit als cànons dels spin doctors més superficials, demostrant que sense cridar i amb un perfil acadèmic, pausat, pedagògic, bonatxon o assertiu, també es pot connectar amb l’electorat.

Són molts els que, d’ençà que les enquestes insisteixen en la desconfiança creixent de la ciutadania en els polítics, prometen una nova manera de fer política que ni saben definir ni acaben aplicant. No és el cas de’n Junqueras, molt més amic dels fets que de la grandiloqüència estèril. Ell no ha promès cap nova manera de fer política, ens ha regalat, directament, una millor manera de fer política en campanya electoral, de moment només en campanya electoral, però donat que és un dels escenaris, el de les campanyes, més propicis al joc brut polític, la cosa promet. La nova manera de fer política és ell. Al Cèsar allò que és del Cèsar…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 30 de novembre del 2012

Advertisements

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s