Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

25N: radiografia i repartiment de cartes

Deixa un comentari

Totes les eleccions serveixen per fer (a partir dels vots) una radiografia força fiable de l’estat d’opinió d’un país i per repartir (a partir dels escons) millors o pitjors cartes entre els diferents jugadors del joc polític. Aquestes dues funcions de tots els comicis ens permeten, doncs, abordar l’anàlisi de les eleccions al parlament del passat 25N des d’una doble perspectiva que, d’altra banda, hauríem de separar nítidament per no barrejar les coses.

Radiografia

Si ens mirem el 25N com un gran sondeig d’opinió (amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres i de comptar, a més, amb una participació que frega el 70%), la informació que hi trobem és força clara.

No respon totes les preguntes, és evident. És molt difícil, per exemple, calibrar la comprensió (o no) de la ciutadania amb les retallades: és cert que CiU baixa, però aquesta caiguda coincideix amb un canvi fonamental del seu discurs sobiranista, i a més el PP puja i el PSC també baixa, tot i estar a l’oposició, però el record de les retallades del PSOE encara és ben present… En fi, en aquest cas haurem d’esperar estudis posteriors.

On trobem una informació molt més clara, però, és en tot allò relacionat amb la principal clivella d’aquest procés electoral.

1. En relació a l’interès que desperta el tema, per a un 30% de la ciutadania (abstenció) i un 6,36% dels votants (blancs, nuls i partits que no feien de la qüestió sobiranista un tema fonamental), això de independència sí o independència no, no va amb ells, ni tan sols en un moment de màxima politització del tema.

2. Pel que fa al dret d’autodeterminació, un 59,01% dels votants (CiU, ERC, ICV, CUP, SI) es mostren clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) es posicionen clarament en contra.

3. Pel que fa, en canvi, a la independència, hi ha un 35,4% dels votants (PSC, PP, C’s, UPyD) clarament en contra i un percentatge de partidaris de la separació d’Espanya que, en canvi, es mou en una forquilla entre un mínim del 18,44% (ERC, CUP, SI) i un màxim del 59%, en funció de com s’acabessin posicionant els votants de CiU i d’ICV.

4. Si es deixa de somiar amb la independència, aleshores hi ha una altra dada important i que és la més clara de totes: un 73,48% (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP, SI) es mostra clarament a favor d’incrementar el grau d’autonomia catalana i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) aposta per mantenir l’statu quo actual.

Les dades, doncs, són clares. Ara cal voler escoltar-les…

Repartiment de cartes

El 25N ens deixa igualment molts elements interessants si ens el mirem, ara, com un repartiment de rols i posicions pels propers quatre (?) anys. En destaco tan sols alguns.

1. Les eleccions les ha guanyat CiU. Podem parlar de derrota moral, de caiguda espectacular en el nombre d’escons, de no assoliment de la majoria absoluta, d’abisme entre expectatives i resultats i d’un munt de coses més, però les eleccions, ens agradi o no, hi insisteixo, les ha guanyat CiU. I no ho ha fet d’una manera qualsevol, ho ha fet, a més, de manera claríssima, inqüestionable: amb el doble de vots que la segona força en nombre de vots (PSC); amb dues vegades i mitja més escons que la segona força en nombre d’escons (ERC); i amb més escons i gairebé tants vots com els que aconsegueixen, plegats, els quatre partits (PP, PSC, C’s, UPyD) que s’oposaven al punt principal del programa convergent.

2. Tot i aquesta victòria tan contundent en termes relatius (és a dir, en relació a les altres candidatures), en quedar tan lluny de la majoria absoluta, CiU està condemnada a una governabilitat d’allò més complexa amb obstacles fonamentals, diversos i constants tant a la plaça Sant Jaume com al parc de la Ciutadella.

3. Això és així perquè el sistema de partits català és, actualment, una rara avis a nivell mundial. D’entrada, per l’enorme distància entre el primer i el segon partit. En segon lloc, per la gran quantitat de partits representats en una cambra legislativa de dimensions relativament petites. I finalment, pel gran pes relatiu que tenen aquestes forces minoritàries: a la segona i a la quarta força només les separen dos escons i 52.000 vots (un 1,7%); a la segona i a la sisena tan sols les separa un 6% del total de vots; hi ha molta més distància entre la primera i la segona força que entre la segona i la divuitena (i última).

4. El que condiciona la governabilitat i la legislabilitat, doncs –i això no és ni positiu ni negatiu, és un fet– és el sistema de partits, no la fragmentació a seques del parlament català. Parlem, però, una mica més de fragmentació i de pluralitat. D’entrada, treiem-li la connotació negativa. Pel meu gust personal, de pluralitat encara n’hi ha poca i tot. O no ajudaria a tot el procés que ha de venir que CDC i UDC anessin per separat, cadascuna amb les seves cartes específiques sobre la taula?

I després, n’hi ha tanta de fragmentació? Si bé és cert que a nivell intraparlamentari es manté, si anem més enllà d’una perspectiva estrictament comptable, la pluralitat augmenta, ja que passem d’una cambra amb set forces, emmarcades en sis grups, i amb un one issue party (SI) que no aportava gaires novetats al debat, a una altra amb set forces, set grups parlamentaris, i una formació (CUP) que sí aporta nous temes a l’agenda. A nivell global, però, trobem menys fragmentació que fa dos anys ja que si aleshores quedaven fora de la representació parlamentària un 6,86% dels vots que van a parar a candidatures (amb 32 forces que van quedar fora de la cambra) aquest cop la xifra s’ha reduït a un 5,71% (amb 11 candidatures fora del parlament). És a dir, que el conjunt del Parlament (amb la reducció de l’abstenció, dels vots nuls i blancs i dels vots a forces extraparlamentàries) representa més ciutadans que abans, una bona notícia, en tot cas, per a la democràcia. Per tant, sí, més pluralitat intra, però també més concentració en global.

5. Plataforma per Catalunya. 2,42% de vots el 2010, 1,65% ara. Vot útil? Sí. Però també una lliçó: com menys parlem dels partits xenòfobs, pitjor els hi va.

6. Tothom al seu lloc. El rànking de les eleccions pel que fa a la principal clivella, per si algú encara té dubtes: 1/ sobiranistes indefinits; 2/ independentistes radicals; 3/ federalistes poc convençuts; 4/ unionistes radicals; 5/ pro dret a decidir i després ja es veurà; 6/ unionistes radicals; 7/ independentistes radicals.

En fi, que les cartes ja estan repartides. Són les que són i no canviaran. Ara tan sols queda decidir si es juguen amb trempera i valentia o amb desil·lusió i victimisme.

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 28 de novembre del 2012

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí i corresponent bàsicament a la primera part d’aquest text) es va publicar el mateix dia a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra amb el títol Radiografia

Anuncis

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s