Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Espanya

1 comentari

Aquests dies, a nivell polític, toca mirar cap al sud, i no només per les eleccions catalanes. O sí, però no des d’un marc estrictament electoral.

La campanya, a Catalunya, s’ha centrat en una sola clivella, la que agrupa el dret a decidir i la independència. Des dels partits catalans, uns i altres defensen motius per marxar d’Espanya o com a mínim per no estar massa contents quedant-s’hi. Tots ells, però, ho fan des d’una perspectiva relacional entre Espanya i Catalunya: allò de l’Espanya ens roba, del dèficit fiscal, del retallar l’Estatut, del buidar les competències de la Generalitat, etc. I mentrestant, des d’Espanya, des dels satèŀlits dels partits espanyols a Catalunya i des de Ciutadans, són incapaços d’oferir un sol argument en positiu perquè els catalans vulguin quedar-se a Espanya. Tot és en negatiu, tot és convèncer via el recurs a l’apocalipsi i a la por, ningú ha intentat convèncer ni un sol català de quedar-se a Espanya perquè sigui interessant quedar-s’hi.

I és aquí on miro d’anar: ningú ho ha intentat perquè és impossible, perquè a l’Espanya actual és molt difícil desitjar quedar-s’hi, si ets català potser més, perquè sumes arguments, però és molt difícil desitjar quedar-s’hi en general. Només cal recordar la roda de premsa surrealista d’aquell president de diputació castellano-lleonès que demanava de marxar amb Catalunya, de convertir la seva provícia en land alemany o de marxar, però no de quedar-se a Espanya, perquè és inconcebible. No ho deia seriosament, però per a mi és un símbol molt intessant del que ofereix avui en dia l’Estat espanyol: ben poca cosa…

Un Estat on es banalitza la corrupció. Un Estat que aposta per dos tipus d’immigrants: els que paguen el permís de residència a 160.000 euros i els que deixem esclafar-se una vegada rere una altra a les tanques de Melilla o a l’estret de Gibraltar… I un Estat amb una aposta permanent per carregar-se tot allò que sembla interessant de la vida en comú. Després de carregar-se l’Estat del benestar i d’empobrir de manera fonamental l’Estat democràtic, ara comença a dinamitar fins i tot l’Estat de dret, amb unes taxes judicials que tanquen l’accés a la justícia a una part important de la població i en desincentiven l’ús a tota la resta. Vaja, com si féssim pagar per votar… Uf, calla, calla, que tot arribarà…

És a dir, un Estat de dret, democràtic i social que s’automutila l’Estat del benestar, l’Estat democràtic, i l’Estat de dret però que en canvi considera inadmissible que es qüestioni la seva estatalitat, la seva integritat territorial. Que voleu que us digui, però si és la continuació natural…

Vaja, que s’ha de ser molt nacionalista per voler continuar dins d’Espanya perquè Espanya, ara mateix, més enllà de la garantia de la pàtria i de la “ñ” ofereix ben poca cosa més. I no parlo només d’oportunitats econòmiques sinó també, i sobretot, de convivència i de garanties democràtiques i de drets.

De ser espanyol, ho tindria claríssim. De ser català encara més, d’acord. Però de ser espanyol en general, també: l’Estat espanyol actual no m’interessa el més mínim, no aporta res… L’Estat espanyol demana a crits que la gent se n’independitzi, tant és com, quan o amb qui, encara que sigui per crear, com defensa Ikea des de fa anys, la república independent de la casa de cadascú. Millor sol que mal acompanyat tu!

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 23 de novembre del 2012

Advertisements

One thought on “Espanya

  1. No es pot dir més clar…

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s