Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

El (poc) afer Herrera

1 comentari

Aquesta setmana és una d’aquelles en què no es pot triar massa el tema per opinar. Aquesta setmana s’ha d’opinar de les declaracions de l’Herrera! I punt! Normalment miro d’evitar aquests temes pseudoimposats però mira, aquesta setmana ja m’està bé!  Som-hi doncs, anem al tema!

D’entrada, el que em sembla inadmissible són les declaracions de la cap de llista d’IC-V per Lleida en el sentit de rescatar-nos de tal o tal… No, no, gràcies, això ja ens ho farem nosaltres, que per alguna cosa som sobirans, i si volem continuar sent neoliberals és problema nostre…

Ara, una altra cosa són les declaracions del Joan Herrera. Mira que li he fet voltes al tema eh, però és que m’ho miri per on m’ho miri, no hi veig el més mínim problema. Per diferents motius.

D’entrada, pel qui. Ni és un diplomàtic ni un càrrec institucional, qui fa les declaracions és simplement un candidat, el cap de llista i el secretari general del seu partit, d’acord, però un candidat i prou. A més, no és precisament algú que desconegui la realitat andorrana, la qual va abordar més d’un cop, per cert, com a diputat del Congrés espanyol. I una cosa més, la ideologia que defensa. No ens tornem bojos! Algú s’esperava que a un ecosocialista li agradi el model social i fiscal andorrà? I doncs? Ah, que ho pot pensar però no ho pot dir… Ara! I la llibertat d’expressió? Bé, tant és…

Un altre motiu pel qual no veig motiu per l’escàndol és pel marc en què fa les declaracions, que és el d’unes eleccions en què els electors demanen als partits que es posicionin clarament davant de dues noves clivelles (el dret a decidir i la independència) i, en el cas dels que apostin per la independència o la considerin una possibilitat, no està malament que els candidats mirin d’explicar quin tipus d’Estat volen, també pel que fa al model social i fiscal.

De fet, Herrera, que –no ho oblidem, perquè això també és important– s’adreça al seu electorat i a tots els seus votants potencials, fa una cosa força inqüestionable des del punt de vista democràtic. Normalment demanem als candidats que ens donin el màxim d’informació possible sobre allò que farien i allò que no farien si surten elegits, i ell fa simplement això, explicar quins models li agraden i quins no per a Catalunya. I per fer-ho, per ser més clar i més transparent en el seu plantejament, no només utilitza models teòrics sinó que recorre a models ja existents perquè el seu públic pugui saber millor de què parla, a què es refereix.

“Vull que ens assemblem a aquests i no a aquests” diu Herrera. Que no és legítim això? Que no existeixen precedents? Però si ens passem el dia parlant d’altres models! També a Andorra, quan diem que ens interessa el model educatiu finlandès, o el luxemburgès, o el quebequès. O quan volem un sistema austríac de pensions, un model alemany d’atur. O quan no volem un sistema de sanitat universal com l’espanyol o no volíem, mentre construíem el nostre estat actual, unes funcions pels coprínceps com les que té el príncep a Liechtenstein…

I encara alguna cosa més sobre legitimitat. Que parlin de nosaltres a fora (i que en malparlin fins i tot) té un cert sentit. Primer, per les relacions de veïnatge en què no sempre hem estat els millors veïns del món (exportació il•legal de residus, la Valira que baixava bruta com una mala cosa…) i després perquè en un context de crisi com l’actual, també em sembla força natural que aquells que creuen que es podrien haver estalviat alguna que altra retallada amb algun diner que, sospiten, devem tenir per aquí dalt no estiguin gaire contents amb nosaltres. Ai, però ho oblidava, tot això no es pot dir… Que es tabú… Perdoneu, perdoneu! Mal patriota! Mal patriota! Mal patriota!

Després, també és important matisar allò que va dir i allò que no va dir. Per començar, no va dir que el nostre sistema era una merda, va dir que ell no el volia per a Catalunya. I després, sobretot, no estic gens d’acord amb què se l’acusi de menystenir un país. El que menysté, com a molt, és un model d’estat, tot i que de fet tan sols es refereix a un model social… A mi, per exemple, no m’agrada gens el model sanitari nordamericà i això no em fa antiamericanista, ni molt menys!, ni és incompatible amb què em sembli molt interessant el seu sistema democràtic.

Però bé, en el fons, el més important és que el que va dir té cert sentit… No desitja un model social que, comptat i debatut, és poc desitjable. A mi tampoc m’agrada. I no es basa en tòpics. Allò que critica és criticable (com tot, vaja). I les santíssimes especificitats, uf, voleu dir que no les tenim un pèl sobrevalorades?

El que no entenc, en definitiva, és que ens molesti més que algú no compri el nostre model social que no les mancances mateixes d’aquest model social. Al cap i a la fi, em sembla que l’únic problema és el del patriotisme mal entès. Defensar el teu país també implica, des del meu punt de vista, criticar-ne allò que no funciona i lluitar per millorar-ho. Tot i que és més fàcil demonitzar els que des de fora et subratllen certes vergonyes, sigui Joan Herrera, sigui el Consell d’Europa o sigui l’OSCE, que amb aquests també ho fem…

Està molt bé això de riure quan veiem el Rubianes amb el discurs del Puta España. Però habitualment ens falta maduresa per encaixar les queixes quan l’Estat que es qüestiona és el nostre i no el dels altres…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 2 de novembre del 2012

Advertisements

One thought on “El (poc) afer Herrera

  1. Una bona reflexió.

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s