Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Mandra

Deixa un comentari

Cada cop em costa més distingir entre els factors que ens van portar a la crisi, els que ens impedeixen sortir-ne ràpid i els que ens impedeixen sortir-ne bé. Suposo que és perquè cada cop m’interessen més els factors culturals, que juntament amb molts altres, evidentment, expliquen una part del nostre ecosistema econòmic actual.

La mandra, que és del que pretenc parlar avui aquí, explica les tres coses que esmentava abans però em preocupa especialment per la incidència que pot tenir en què no tinguem una sortida de qualitat d’aquesta crisi. Amb mandra no anem enlloc. I no parlo, que no se m’entengui malament, d’una mandra física, d’aquella que s’explica pel ritme de vida que portem tots plegats (i que molts encara tenen la barra de considerar una bendició divina, allò de “no us queixeu que sou uns privilegiats per tenir feina…”).

No, parlo de la mandra derrotista, de la mandra que ens immobilitza (com a individus, com a coŀlectius, com a societats) i ens porta a no arriscar-nos, a coŀleccionar excuses, a no provar, a rendir-nos d’entrada… No patiu, que sé del que parlo, en sóc tot un especialista.

Sempre he trobat que en el món de la comunicació no hi ha pitjor censura que l’autocensura. De manera anàloga, trobo que, en general, no hi ha “no” pitjor que el “no” autoimposat. El “no faré tal cosa perquè no servirà de res”, el “no sé perquè esmercem tants esforços en tal altra cosa si al final ens ho tombaran”.

L’altre dia, a Twitter, el Bernat Escoda, que sempre retuiteja coses intessants, enllaçava una contra de La Vanguardia on la Pam Warhurst explicava com havia convençut tota una ciutat (Todmorden, a Anglaterra) perquè transformés solars, voreres o jardins particulars en horts urbans, cedits voluntàriament, mantinguts per voluntaris i dels quals tothom –tothom!– podrà servir-se a plaer un cop arribi l’hora de la collita. Vaja, una idea disparatada, una idea de bomber, una bogeria que només pot passar-se-li per cap a una llunàtica. Una d’aquelles idees que, en definitiva, mai deixem tirar endavant com a societats perquè abans ja ens hem encarregat de ridiculitzar-la (la idea i l’autora) i de deixar claríssim que un projecte així mai podrà tirar endavant.

Resultat del control de la mandra de la Pam Warhurst: 16.000 habitants gaudint de manera gratuita d’agricultura de proximitat; increment del sentit comunitari a la ciutat; un 46% dels negocis locals que han crescut gràcies a la iniciativa… Res, minúcies! Normal que s’hagin acabat sumant a la iniciativa (Incredible Edible es diu, per cert) 33 ciutats més d’Anglaterra.

I tot per què? Per què la Pam Warhurst ho va intentar. Tenia molts números que no tirés endavant i segurament havia provat coses similars anteriorment i no li van funcionar, però no li va fer mandra, als seus 62 anys no li va fer mandra, i ho va intentar, i ara tothom se’n beneficia…

Per què encara que li haguessin tombat el projecte una vegada i una altra, si al final aconsegueixes una cosa tan bèstia com Incredible Edible, estem segurs que no haurà valgut la pena? Segur?

No és obligatori fer coses, no cal que tots ens impliquem socialment fins als màxims nivells, però si teniu ganes de fer coses i si, sobretot, teniu ganes de fer coses que ens facin millors a tots, si us plau, feu-les, que no us faci mandra. Avui, més que mai, us necessitem. Tu diràs si us necessitem…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 26 d’octubre del 2012

Anuncis

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s