Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Esquerdes

4 comentaris

L’atac al domicili del ministre Cinca obre esquerdes en la nostra concepció de la seguretat però també en la nostra manera de fer política

Les esquerdes als vidres de dues de les finestres del domicili del ministre de Finances i Funció Pública són un símbol difícilment superable de les esquerdes que aquest atac ha provocat a la bombolla andorrana. Una bombolla molt nostra, és cert, i molt preuada, però una bombolla que, en matèria de seguretat, és més fruit de la casualitat que de cap altra cosa (que aquest sigui un país segur no té res a veure amb què sigui un país molt o molt ben protegit). Una bombolla fràgil, doncs. Una bombolla que aguanta alguns cops però que després del (fals) cas de regirament de papers al Govern el 2006, les escoltes telefòniques durant el Govern Pintat, o l’atac violent contra el domicili del ministre Cinca (per parlar, només, de casos relacionats amb l’esfera pública) s’ha demostrat que es pot acabar esberlant amb facilitat, esmicolant-se en mil pedaços. Certes polítiques de seguretat –dels càrrecs i edificis públics, és evident, però no només— s’hauran d’actualitzar o implementar per primera vegada i adaptar-se així al desgast de la bombolla. Vaja, el final de la innocència, una més de les especifitats amenaçades al país de les especificitats…

Més enllà de la seva dimensió humana (la principal, al cap i a la fi) i de les seves implicacions en l’àmbit de la seguretat, l’atac contra el domicili de la família Cinca la matinada de diumenge passat mereix també una lectura política. Abans de llençar-nos-hi, però, un advertiment s’imposa. Tota la lectura posterior es basa en un supòsit doble sense el compliment del qual no té sentit (excepte com a cas teòric): l’autor (o els autors) dels trets sabia que el domicili contra el qual disparaven era el del ministre Cinca i el van atacar precisament per motius relacionats amb la seva dimensió pública. De confirmar-se aquests dos supòsits, podríem qualificar l’acció de diumenge d’intent d’intimidació violenta del ministre de Finances i Funció Pública i, per extensió, de tot el Govern, de tots els càrrecs electes, de tots els polítics, de la política.

Acotats els termes, dues preguntes bàsiques: 1/ com hem arribat fins aquí? i 2/ i ara què? La formulació de la primera d’elles porta associada implícitament una part de la resposta: l’atemptat de diumenge no és un bolet sinó un símptoma. Quan l’Albert Roig va piular la notícia, diumenge al vespre, la reacció general va ser, evidentment, de sorpresa. Passats uns minuts, però, es feia evident que l’acció no era tan sorprenent, que encaixava, ai las, amb l’Andorra actual. La prova és que és una acció intel·ligible, tothom la condemna però tothom l’entén (des d’un punt de vista intel·lectual, no moral), tothom la sap llegir, des del cap de Govern, que no dubta en considerar-la com un atac a l’Executiu, fins als anònims habituals que comenten als mitjans digitals, amb les teories més diverses sobre autors i mòbils (un funcionari emprenyat, un poli preocupat per la pensió, algú que ho ha perdut tot, algú de fora…). Qui més qui menys  entén l’acció i va fent les seves elucubracions. El que desconcerta, en síntesi, és l’escalada en el nivell de violència però no la lògica de l’acció.

Un símptoma, d’acord, però un símptoma de què? Doncs simplement d’un increment del nivell de violència en la nostra manera d’abordar els problemes polítics. L’enorme violència que destil·len una bona part dels anònims publicats en premsa (digital i no), la tolerància i (pitjor encara) la normalització de la mentida, l’exageració, la difamació, la demagògia, la deriva dels partits durant la legislatura 2009-2011… Podem posar-ho tot junt en el mateix sac? Evidentment que sí. De fet, es tracta precisament d’això, d’una olla barrejada que acaba creant un caldo de cultiu molt perillós, especialment si la crispació generada es barreja amb una situació objectivament dramàtica per a alguns i de total incertesa per a tots i amb l’entronització, d’altra banda, d’un discurs demagog de desprestigi de la política.

I ara què? Evidentment, la decisió més sensata passa per aprofitar aquest cas com el que és, un avís, un despertador. Hi ha debats inajornables: canvis en les polítiques de seguretat, millores en la regulació de la participació a fòrums digitals (existeixen moltes vies possibles, no té perquè reduir-se la llibertat a la xarxa), autocrítica de la classe política i aposta clara des de tots els bàndols per reduir la crispació… També, però –per molt superflu que es vegi des de l’òptica economicista imperant (ja es tracta d’això, no?)-, cal treballar per prestigiar la política –l’alternativa, no cal dir-ho, és la selva—. I no hi ha millor manera de prestigiar la política que practicant-la amb normalitat, sense por, sense desconfiances, sense amenaces ni tabús. Jordi Cinca té tota la legitimitat del món com a ministre de Finances per proposar tots els canvis que consideri necessaris i beneficiosos pel país. Els ciutadans (de manera individual o col·lectiva) tenen, d’altra banda, tota la legitimat del món per discrepar, criticar i proposar alternatives. Sense por a represàlies, sense por a res, ni els uns ni els altres. Així de simple. Armats, sí, però únicament de paraules. No pot haver-hi una alternativa més clara i més sòlida a la violència.

Advertisements

4 thoughts on “Esquerdes

  1. No comparteixo que la seguretat que hem tingut, i per sort encara tenim, sigui sobretot fruit de la casualitat. Sempre hem tingut al país un consens molt fort contra la violència, i s’han practicat polítiques eficaces per combatre-la, només cal recordar la duresa judicial, l’expulsió del país de qui delinquís, etc.

    Em preocuparia molt més que no pogués continuar sortint al carrer amb total seguretat a qualsevol hora i a qualsevol lloc com puc fer ara, llavors sí que parlaria de bombolla esmicolada.

    Un altre tema que penso que no cal exagerar és el de la violència en els comentaris a mitjans digitals, ja sé que no és cap consol però només cal mirar alguns mitjans dels veïns del sud per veure que aquí som gairebé germanetes de la caritat.

    En resum, aquesta agressió la trobo massa atípica per a poder-ne treure tantes conclusions, quan probablement és obra d’algun sonat.

  2. Vull creure (amb molta força), com el Salvador, que el fet d’aquest diumenge es l’obra d’un sonat… això no treu que les reflexions que es poden fer al voltant del fet en si, suposant que no fos un fet aïllat inspirat pel desquilibri mental d’un individu, son força interessants…

  3. Em sembla una reflexió necessària tot i que comparteixo parcialment la idea del Salvador al respecte de la seguretat a Andorra.
    Òbviament el país ha canviat, la societat ha canviat i patim com a tot arreu una crisi de valors. Però no sé fins a quin punt hem de valorar si els càrrecs electes han de dur o no protecció i si la podem pagar. Això resta valor a la proximitat entre polític i ciutadà (de fet, el polític no deixa de ser un ciutadà més que viu al costat de casa teva pel fet de tractar-se d’un país petit on la política no està encara tan professionalitzada com al nostre entorn) però és evident que noves formes de delinqüència la poden malmetre. Comparteixo la teva reflexió al respecte de la seguretat, de manera general, i al servei de què i de qui ha d’estar aquesta seguretat. Potser no ens hem adaptat prou a les noves formes de delinqüència pel fet que aquí mai no passa res.
    L’atac és absolutament condemnable per tot plegat: perquè és un elegit del poble, perquè és un ciutadà lliure, perquè defensa uns valors, i perquè en definitiva és un atemptat contra la democràcia.
    I senta un mal precedent sobre l’activitat pública dels nostres càrrecs electes que poden sentir-se més vulnerables.
    Al respecte de la crispació, no ha de ser excusa ni per posar en dubte el dret legítim a la discrepància ni per acallar les veus dissonants. Sovint sota el paraigua de la crispació es vol englobar totes aquelles opinions contràries al sistema.
    La crispació s’alimenta de la radicalitat, una altra qüestió que ens hauria de fer reflexionar.
    No obstant crec que és agossarat fer encara judicis de valors sobre un cas en el què hi ha molts elements poc clars: l’autoria principalment, però també les raons que l’han provocat. Confiem en la tasca policial sobretot per descobrir l’autor de tan repulsiu atac.

  4. Hola als tres i gràcies per comentar el post. De fet, m’heu ajudat molt a aclarir i estructurar una part de les meves idees sobre el tema (dilluns, el dia que ho vaig redactar, estava força espès…).

    Pel que fa a un dels temes que compartiu els tres, m’agradaria aclarir que parlo en condicional. No considero que s’hagi esmicolat ja la nostra bombolla sinó que si continua desgastant-se, hi ha el risc que s’acabi esmicolant. I per a mi, que sigui fàcil robar documents del Govern, que sigui relativament fàcil punxar iŀlegalment telèfons a polítics, periodistes i funcionaris i que, de confirmar-se una de les hipòtesis principals de la policia (i aquí també emfasitzo durant l’article que parlo condicionat a una hipòtesi), sigui relativament fàcil intentar un magnicidi, són símptomes evidents de desgast de la bombolla… No em cal sentir-me insegur anant a comprar pa a les deu de la nit per considerar que hi ha inseguretat, en tinc prou amb pensar que visc en un lloc on et poden disparar a casa (i, tot i que fallin, ficar la por al cos a tota la teva família) pel que penses o el que fas…

    Pel que fa al fet que sigui casualitat o no el nostre nivell de seguretat, sincerament, Salvador, crec (per percepcions però també per informació de persones que treballen als diferents cossos de seguretat) que si algú mai es planteja fer mal de debò no tindria gaires problemes per aconseguir-ho…

    De solucions, estic d’acord amb tu Marisol amb què no tot passa per posar escorta als polítics, ni molt menys, però potser estaria bé que alguns d’ells tinguessin càmeres a casa, que es millorés el control d’armes de foc, etc.

    Dues coses més relacionades amb la crispació i acabo.

    A mi sí que em preocupa la barra lliure als fòrums digitals: si tolerem (i, fins i tot, incentivem) la demagògia, el populisme, la violència verbal, etc. estem atiant el foc de dues maneres: legitimant la violència i escalfant l’ambient, una manera ideal de donar l’última empenteta al sonat de torn per acabar de decidir-se a confirmar-se com a sonat. Trobo que és una errada descontextualitzar el sonat, considerar-lo una illa en el món desconnectat de la resta de l’univers: el sonat, per molt sonat que estigui, actua per algun motiu; si ens dediquem a donar-li més (falsos) motius amb dades falses, exageracions, arguments demagògics, invencions, etc. l’estem ajudant a acabar de decidir-se… Ara bé, això no vol dir, ni molt menys, acabar amb la discrepància: seria un atac a la democràcia igual de greu, com miro d’explicar al post. Ni amb la discrepància ni amb la radicalitat (sí amb la radicalitat en les formes, evidentment, però no amb la radicalitat ideològica).

    Finalment, pel que fa al sentit mateix d’aquest post (en referència a la crítica final del Salvador i a una de similar que em va fer el Joan Marc Miralles a Twitter), aclarir que tot i que el cas és important (molt important, de fet) no l’he utilitzat més que com una excusa per fer una aproximació (anàlisi em sembla excessiu) als móns de la seguretat i de la violència política a Andorra. Com dic al post, he utilitzat el cas Jordi Cinca més com a símptoma que com a cas.

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s