Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Yvan Lara

30 comentaris

Em dic Yvan Lara. Lara Sànchez, de fet, tot i que el Sànchez l’he deixat sovint de banda per una barreja de casualitat, inèrcia i economia comunicativa. Em dic Yvan Lara Sànchez, doncs. D’ençà que vaig néixer. I a tot arreu. Em dic Yvan Lara, doncs, al carnet de la CASS, quan signo un contracte de treball, quan escric una columna com aquesta, quan comento blocs o una notícia qualsevol, quan piulo a Twitter… Sempre. A tot arreu. Yvan Lara. Ni Escriu el teu nom ni Arnaldeta ni dAndorra ni Eva 16 años ni a ni x ni Bob Esponja. Yvan Lara. Així de fàcil. I no passa res. Dient-me Yvan Lara –nom, com salta a la vista, sense cap pedigrí en un país amb encara massa pedigrí– i opinant i comentant amb el meu nom per endavant des de fa 13 anys he saltat d’una empresa privada a una altra i encara a una altra, he entrat, sortit i retornat al sector públic, com a eventual i com a funcionari, he passat un edicte, un any de prova, inspeccions, he donat classes de política andorrana a fills o familiars de caps de Govern, cònsols, ministres o consellers i m’he trobat els seus pares –que critico sovint des d’aquest espai d’opinió– a les reunions de pares… I no passa res. Ningú m’ha valorat mai pitjor per posicionar-me públicament de manera regular. No m’ha perjudicat mai en res l’exercici ple de la llibertat d’expressió, el rebuig a l’anonimat. L’excusa de la por, per tant, l’entenc però no la compro. L’anonimat amb simpatia és una trista renúncia a la ciutadania plena. L’anonimat amb mala llet i interessat és, a més, antidemocràtic, retrògrad i –tot i que no m’interessa gaire la moral– d’una profunda covardia…
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra l’11 de gener del 2012

Advertisements

30 thoughts on “Yvan Lara

  1. Si, Senyor!!!

  2. Sí senyor! Tothom és lliure de pensar el que vulgui però, qui no sigui prou valent per firmar les seves opinions, que no les publiqui!!!!

  3. Hola Ivan,trobo molt correcte que tu, sent un professional del periodisme firmis els teus escrit amb el teu nom i cognom,doncs si no fos així,poder no et llegiria ningú.
    Crec que el anonimat es una eina com qualsevol altre,i es del tot lícit de fer-la servir.
    El problema del anonimat, no es tant en si el anonimat, si no, com es far servir….si degut a un escrit anònim, un es creu amb el poder de ser irrespectuós o de trencar un debat constructiu….
    Penso que mes aviat es un problema educatiu del individu,doncs crec que qualsevol escrit s’ha de fer amb l’afany de que les coses millorin i la gent estigui informada.
    També penso que avui dia hi han eines suficients com per que el anonimat nomes sigui per els altres contertulians,però que el administrador del Blog o el que sigui tingui el poder i les dades necessàries per lluitar contra aquest tipus de anònim.

  4. Totalment d´acord Marcel. El problema és que els periodistes o qui faci un article, quan s´els critica, des de l´anonimat, són “trolls”, si aquests anonimats els hi donessin la raó o els felicitessin, no els hi sabria greu. Doncs : Qui no respecte a qui? Acceptem les critiques, no?

  5. Aquest comentari és anònim o no. El tema de l’anonimat és molt complex, crec que pot ser necessari en societats petites o privades de llibertat. Al meu entendre no és l’anonimat el problema, sinó les polítiques de moderació dels mitjans de comunicació, els grans mitjans com El Pais, Le Monde, La Vanguardia,… són molt clars i publiquen aquestes polítiques i moderen els comentaris. No és important el missatger, és important el missatge i aquest s’ha de fer sense insults i amenaces.

  6. Clar que sí Yvan! Que fàcil és tirar la pedra i amagar la mà! Que fàcil és dir el nom del porc als altres sense dir el nom propi! Opinar és una cosa molt digna i respectar les opinions dels altres una obligació (que no un dret) democràtica!
    Perquè la base de la democràcia està en el respecte! Ara bé, respectar no vol dir pensar el mateix que els altres.
    Si al nostre país encara s’ha d’opinar sota pseudònim és que encara patim importants dèficits en matèria de llibbertat d’experessió i per tant importants dèficits democràtics.

  7. Hola a tots (anònims i no 😉 ; els que heu comentat la columna al bloc i els que ho heu fet a Twitter) i gràcies per participar en el debat (al cap i a la fí, aquest és l’objectiu últim de la columna).

    D’entrada, un parell d’aclariments. Ni sóc periodista (n’he exercit durant una temporada però ara la meva relació amb els mitjans de comunicació es limita a l’àmbit de l’opinió, fet que no em fa periodista) ni, sobretot, escric aquesta columna en defensa pròpia. Vaig començar a escriure columnes quan era un pipiolo i diria que l’única línia que he mantingut estable durant 13 anys és aquesta, no escriure mai en defensa pròpia (quan vull denunciar un problema que m’afecta personalment utilitzo sempre les cartes al director, com pot fer tothom…). Finalment, per tancar aquest aclariment inicial, el meu bloc i molts altres que llegeixo freqüentment el comenten sovint tant anònims a favor com anònims en contra (fins i tot aquells tan ridículs que comencen per “a veure si teniu nassos a publicar això, on està la llibertat d’expressió, etc.”) i d’altres blocaires del país (el de la Marisol Pérez o el de l’Albert Roig), en canvi, no accepten ni anònims a favor ni anònims en contra; per tant, Alfred, molta gent està demostrant que accepta les crítiques i que no el mou únicament la recerca de l’adulació (sincerament, no entenc aquesta part de la teva crítica).

    Pel que fa al nucli del debat suscitat (i de les crítiques rebudes) no tinc massa clara la meva opinió, ho admeto. De fet, ja ho deixo clar a la columna: “l’excusa de la por l’ENTENC però NO LA COMPRO”. El post està escrit en primera persona com a petita prova del fet que jo (un don nadie, sense padrins coneguts, sense xarxa social, sense res que em protegeixi) he pogut transitar pel mercat laboral (que és el que més espanta, al cap i a la fi) i per la vida social sense cap problema MALGRAT escriure una columna d’opinió cada setmana i penjar comentaris als diaris, blocs, twitter, etc. amb el meu nom parlant (això sí, de manera respectuosa) de tot el que m’ha donat la gana i criticant tot allò i tothom que ha fet alguna cosa que m’ha semblat criticable (fins i tot els meus caps: Marc Vila quan era president del Diari i Susanna Vela quan era ministra d’Educació, per poder dos exemples incòmodes).
    D’altra banda, però, entenc (com deien el Jordi Segués, l’Antònia Escoda i la Thaïs Zapata –tots tres amb noms i cognoms, gràcies!) que hi ha situacions especialment delicades. Evidentment, si considerem el còctel treballador amb fills a càrrec + cap autoritari + denúncia anònima per cridar l’atenció sobre un problema greu doncs l’anonimat, com deia a la columna l’entenc. Que hagi de recórrer a l’anonimat és símptoma (com destaca el Francesc Robert, sempre, també, amb nom i cognom) de problemes democràtics i de manca de llibertat a aquest país nostre i, per tant, no m’agrada, em preocupa, m’indigna però, que voleu que us digui, ho entenc. I en aquests casos –i només en aquests casos–, alternatives com les que proposen el marti i el Marcel (en el vostre cas, en canvi, sincerament, no entenc perquè no podeu fer la vostra crítica totalment constructiva i enriquidora també amb el cognom, quin mal us comportaria?, que no us saludi pel carrer? 😉 ) em semblen interessants. De fet, és una mica el cas de l’ús de fonts per part dels periodistes sense revelar qui és la font (en aquest cas, l’anonimat queda legitimat per la pretesa autoritat del periodista -i el seu codi ètic, esperem-, que valida aquesta font fent-se’n responsable; una cosa semblant podria fer un bon moderador, podem estar d’acord, però tan sols en els casos esmentats…).

    Sobre els trolls en el més pur sentit de la paraula (m’amago al darrere d’un anònim per enredar, difamar, mentir…) res a dir, no em mereixen cap respecte ni els concedeixo cap autoritat ni credibilitat…

    I bé, després d’aquest rotllo patatero, diria que ja he buidat el pap. Gràcies a tots, insisteixo. Continuarem discutint (espero que amb noms i cognoms), el tema dóna de sí…

  8. Per cert, Ferran (Goya), la teva coma em confon… És “sí senyor” (ja t’està bé) o sí, senyor (salutació militar que voldria dir que el post m’ha quedat massa autoritari)?

  9. No acceptes aquesta part de la meva crítica? Doncs això, no acceptes la crítica. Doncs, no ets democràtic.

  10. @Alfred
    Accepto perfectament la teva crítica i, com a moderador del meu bloc, t’ “aprovo” el comentari. El que em passa amb la teva crítica no és que no l’accepti, -llegeix-te bé el comentari- és que no l’entenc. És el problema de no donar proves (per això no l’entenc): en quins casos et bases per dir que hi ha gent que només accepta els anònims positius i no els negatius?

  11. Hola de nou,desprès de llegir el teu últim comentari,tinc una sensació una mica estranya,no se,em dona la sensació de ser un contertulià de segona,poder estic equivocat?
    Només dir una cosa, amb cognom o sense,m’agrada molt participant i de moment continuaré participant, “però sense cognom”.
    També dir-te, que m’ha sabut una mica greu els exemples de anònims que has ficat,doncs son gent molt participativa en altres blocs d’aquesta casa i que setmana darrera setmana ens fan gaudir amb les seves opinions. GRACIES A TOTS

  12. @Marcel
    De contertulià de segona res (tan sols pretenia agrair els comentaris no anònims, és tot). L’únic que deia és que per moltes voltes que li dono no puc arribar a entendre perquè una conversa absolutament civilitzada i constructiva com la que estem mantenint entre tots i, particularment, tu i jo, no podem mantenir-la sabent qui som l’un i l’altre. Què perds tu? Si estiguessis dient quelcom molt gruixut ho podria arribar a entendre (no a compartir) però amb la conversa d’avui, per què no? Què et comporta de negatiu? A més, penso que si hi ha algú de segona aquest sóc jo, no trobes? Sóc jo qui jugo amb desavantatge respecte a tu, perquè tu saps qui sóc jo però jo, en canvi, no sé qui ets tu. És la lògica de les vacunes: si ningú dóna la cara menys uns quants, els assenyalats serem nosaltres mentre la resta viureu la mar de còmodament… No trobes que és un pèl injust cap a aquells que no ens camuflem?

    Pel que fa als exemples, he agafat a l’atzar alguns dels que més em sonaven… podien ser aquests, podien ser uns altres… Amb tots els respectes, però: només faltaria que ara s’ofenguessin per citar el seu nom anònim!

    Gràcies per participar Marcel. Fins una altra!

  13. Be Yvan,gracies per la contesta,no et faré replica, doncs se que el tema es podría allargar molt…..
    IGUALMENT FINS LA PROXIMA.

  14. Soc un ciutadá anónim a qui aquest mitjá de comunicació dona l’oportunitat d’expressar la seva opinió, amb nom o amb pseudònim. Crec que la meva opinió tan sols deu ser identificada amb la meva persona quan jo vull; qui em coneix i té la meva confiança, i jo la seva, coneix perfectament les meves opinions; considero que, als forums com aquest, el que interessa és la varietat i no la identitat. Mai no haureu llegit cap comentari meu que insulti o denigri a ningú. Quan el Diari canvìi les regles, deixaré de participar. Tot aixó ho dic amb el màxim respecte.

  15. Jo no tinc problema amb els anònims. No m’agraden en tant que qui dóna la cara sempre està en inferioritat de condicions, però en el meu cas si no insulten terceres persones els aprovo i es publiquen, encara que parlin bé o malament de mi.
    Entenc que no tothom se sent segur d’opinar lliurement amb noms i cognoms, i com totes les sensacions no han de ser necessàriament reals. Com bé dius, Yvan, es pot opinar i no passa res. Durant massa temps hem crescut estacats i no sabem que podem fer moltes coses sense por. Pel que fa als trolls, ells mateixos es desautoritzen.

  16. @Noemí
    Subscric al 100% el teu comentari. La meva política d’admissió de comentaris és exactament la mateixa, encara no he rebutjat cap comentari i miro de respondre tothom, trolls, coneguts, saludats, anònims, etc. La ‘filosofia’ d’aquesta columna, de fet, és la que destaques: animar la gent a no tenir por posant-me com a exemple tot i que, com ja deia el text i he aclarit després, entenc que aquest país no ajuda gaire a opinar sense por… Gràcies Noe!

  17. Totalment d’acord amb la Noemí amb que no tothom se sent segur d’opinar identificant-se, en quant al missatge que es comunica. Altres motius complementaris de l’anonimat: 1) Por al ridícul: Tinc amics que em reconeixen que no contesten els e-mails que ens enviem col•lectivament entre companys perquè el seu català és deficient. D’altres, que tot i dominar la gramàtica, no volen posar en evidència en públic que el seu nivell d’expressió escrita no és el quin desitjarien tenir. En aquest sentit, com a “prova”, fixeu-vos en un detall: tots els que s’han identificat excepció feta de la Sandra Tomàs (que no conec) o jo mateix, sou “professionals” de l’escriptura, i doncs això no representa un problema per a vosaltres. Jo mateix, per limitar parcialment el ridícul que puc fer en aquest sentit donat que no tinc el nivell de català que voldria, normalment passo el text pel corrector del Word abans de publicar. Fixeu-vos també amb que generalment aquells que s’identifiquen per Internet acostumen a tenir un bon nivell d’expressió escrita. 2) Aquells que escriuen d’estranquis robant hores laborals als seus patrons, lògicament no poden pas identificar-se. Com a mostra, vegi’s el gran nombre de comentaris en horari laboral que hi ha als articles del DA. Especialment rellevant en aquest sentit és el cas dels comentaris propis del col•lectiu dels funcionaris quan apareixen articles de premsa que els afecten i gairebé nuls durant els caps des setmana. 3) Hi ha persones que no tenen afany de protagonisme i prefereixen passar desapercebudes però tenen inquietud per aportar idees o sentiments al debat per aportar ell seu granet de sorra a millorar la societat. És el meu cas. He trobat el punt d’equilibri usant un “acrònim” per compte d’un anònim. Només m’identifico quan m’he de “cagar en la mare que va parir” amb algo o algú, per a que així, si cab, tingui més efecte, encara que jo em posi en evidència perquè considero que el tema és una injustícia, o també en àmbits més reduïts com en aquest blog on hi ha més cultura del diàleg i un intercanvi d’opinions més franc i constructiu. Reconec però públicament que algun cop he tirat d’anònim perquè he considerat que havia de denunciar un tema i no podia acabar posant en risc a la font d’informació. 4) Discrepo amb vostè, en el sentit de que no hi hagi represàlies. Jo n’he patit en diverses ocasions per dir en públic coses que molestaven al poder o per no prostituir-me professionalment quan els politicuhos de torn, i sobretot els seus mercenaris tècnics m’ho han insinuat, perquè no tenen collons de dir-m’ho a la cara. 5) Canvi de tema: Per cert, Sr. Yvan, aprofito la inèrcia, i ja acabo, per dir-li que no trobo bé que vostè, o algun ascendent seu de fa poques generacions, hagueu canviat l’accent de Sánchez, i encara menys que això ho compatibilitzi amb l’afirmació de que estem en un país “encara amb massa pedigrí” (opinió que si comparteixo), i amb el fet d’ésser un defensor partidari de modificar la Constitució per possibilitar la doble nacionalitat. Potser equivocadament, però ho trobo contradictori.

  18. Hola Jordi!
    I gràcies pel teu comentari tan constructiu. Miro de respondre’t alguns dels temes que planteges.
    -pel que fa a la teva intro (i per tant també al teu punt 4), com ja he escrit abans, estic plenament d’acord amb la Noemí, i, per tant, també amb tu.
    -el primer punt que poses sobre la taula (por al ridícul) te’l compro totalment. No hi havia pensat i sí que és veritat que pot explicar part dels anònims tot i que em sap greu que sigui així…
    -entenc allò que dius al segon punt però evidentment no és excusa…, no?
    -pel que fa al punt 3, no crec que sigui afany de protagonisme el que mogui molta gent a utilitzar el seu nom. De fet, parlar sempre amb el teu nom per endavant t’exposa públicament pa lo bueno y pa lo malo. En el meu cas et puc assegurar que en cap cas es tracta d’afany de protagonisme. Sóc, de fet, una persona profundament tímida que, fins que el Diari no em va obligar a mantenir un bloc m’hi havia negat sempre i escrivia, t’ho ben asseguro, amb l’esperança que no em llegís ningú… En el meu cas és una simple qüestió de normalitat, de debò.
    -pel que fa a l’últim punt, també el visc amb profunda normalitat. Fixa’t, per exemple, que només t’has fixat en l’anomalia de l’accent obert a Sànchez i no en la de la Y d’Yvan. El fet és molt senzill (l’explicava en una versió més llarga de la columna que, evidentment, vaig haver de retallar) i no amaga cap intenció de catalanitzar el meu nom (en aquest cas hagués triat Ivan i amagaria el meu segon cognom que, com deia en una versió prèvia de la columna, explica moltes coses de mi), no va per aquí la cosa, t’ho asseguro. Jo vaig néixer com a Iván Lara Sánchez (segons els meus pares), el mossèn d’Escaldes em va inscriure com a Ivan i la policia de La Seu com a Ibán. Quan vaig obtenir, amb 11 anys, la nacionalitat andorrana, em van inscriure com a Ivan. I jo, en canvi, vaig triar, des de ben petit, Yvan (coses d’anar a l’escola francesa, suposo), signava amb una Y, etc. Lara ho escrivia Lara i Sánchez Sanchez, sense accent. Cap als 18, però, vaig decidir, amb total normalitat començar a posar un accent obert a Sànchez. Per rebuig als meus orígens? No. Per normalitat. Perquè sóc fill d’una manxega però he nascut aquí i entenc que l’accent obert afegeix informació a la meva identitat, combina dos móns igual que la Y també parla de mi i del meu pas per l’escola francesa… I pel que fa a la relació entre tot plegat i la nacionalitat… simplement no ho trobo contradictori. Sóc extremadament antinacionalista (ni nacionalisme andorrà, ni encampadà, ni català, ni espanyol, ni res de res…) i m’interessen ben poc els conceptes de pàtria i companyia. La nacionalitat em dóna drets i deures, no identitat. És com veig la cosa…

    Gràcies pel comentari, Jordi. Me n’alegro que et sentis còmode per dialogar en aquest espai. Fins una altra.

    @Jordi Deu Pujal

  19. Yvan,

    Et felicito per la teva columna. Fa temps que segueixo els teus escrits i encara que no comparteixi la totalitat de les teves opinions, sempre t’expresses amb molt criteri.
    Com es veu, participo sota un pseudònim i no per això hi estic a favor. Al contrari, ho critico fortament.
    En el meu cas, segueixo poc els blogs dels articulistes a causa dels anònims. Per mi resta credibilitat al debat. És per aquest motiu que subscric tot el que has escrit en la teva columna. He pogut llegir algun comentari recalcan que el dia que els anonims deixin d’estar acceptats deixaran de participar en els blogs. Doncs jo és el contrari. Mentre en hi hagin no penso participar-hi. Pot semblar hipòcrita dir el que dic sota l’anònimat, però si els altres ho fan, jo també – malgrat estar-hi oposat.
    Finalment, alguns dels articulistes anuncien que accepten els anònims mentre no es falti el respecte. Be, ja és un avenç però per mi és insuficient. L’anònimat permet desinformar, crear confusió, dir mitges veritats, o senzillament fer aportacions sense cap fonament o de manre frivola. Sense faltar el respecte. Total, que un pseudònim permet crear opinió de forma poc seriosa, tergiversant la realitat. I per això estic en contra.

  20. Gràcies NOOOOO (potser m’he deixat alguna O 😉 ), per incoherent que sembli, em sembla coherent la teva posició. Em sap greu, però, que l’anonimat de la resta faci que tu no puguis participar… Ara bé, sempre pots animar-te i unir-te al club. T’asseguro que no fa mal! 😉 Gràcies pel feedback. Fins una altra (espero).

  21. Hola de nou Yvan, i gràcies pel temps dedicat amb la teva extensa resposta.
    Amb el punt 3) del meu comentari que enceto amb “hi ha persones que no tenen afany de protagonisme i prefereixen passar desapercebudes…”, no era la meva intenció donar a entendre que, per defecte, la resta de comentaristes que s’identifiquen tinguin afany de protagonisme. Hauria estat més encertat per la meva part escriure: “Hi ha persones que per diversos motius, prefereixen passar desapercebudes…”. Com que de jovenet jo era més aviat tímid, puc entendre per vivència pròpia el que m’expliques. Et crec que ho fas per una “qüestió de normalitat”, i si em permets t’hi afegeixo: i d’honestedat amb tu mateix.
    Si que m’havia adonat que Yvan estava mal escrit (vaig comentar que uso el corrector), però no hi vaig fer cas perquè en tractar-se del nom de pila, ja fa força temps que s’accepten noms que no estan al santoral i podria tractar-se més aviat d’un caprici dels pares, i doncs no tindria rellevància en el sentit de la catalanització del teu segon cognom, que era lo que m’interessava ressaltar perquè m’havia cridat l’atenció la contradicció aparent d’aquest canvi amb el fet de queixar-se de que “estem en un país encara amb massa pedigrí”. El comentari el vaig fer perquè per canviar un cognom, encara que només sigui un accent, les gestions a fer al registre civil són força tedioses, i per tant, calia una intencionalitat clara amb catalanitzar-andorranitzar un cognom clarament espanyol, i doncs “renunciar” en certa manera als orígens, conscient o inconscientment.
    En quant al tema de considerar contradictòria la actitud de voler “andorranitzar” el cognom amb reclamar alhora la doble nacionalitat, ja advertia que potser la connexió era equivocada, doncs la feia des de la hipòtesi de considerar que algú que és proactiu en voler-se andorranitzar fins a l’extrem de prendre mesures per fer canvis al cognom, doncs entenia que hauria d’estar lligat a un esperit de patriotisme, i no d’oportunisme que és com considero a aquells que demanden legalitzar la doble nacionalitat. Potser també equivocadament… Aquest és un tema molt complex i llarg, i potser un altre dia tindrem l’ocasió de comentar-ho, això si, constructivament, sobre la base de reflexionar sobre els drets i els deures, que a mi també és lo que m’interessa.
    Au, fins a la propera…

  22. Ostras, que follon con lo anónimos, nombres y apellidos. Me animo a entrar en el blog de Yvan Lara, pues auque lo leo todo, comento rara vez en los blogs. Me presento como Huesitos y no soy anónimo pues mi apellido es HUESA. Fue por gracia de Sergi Cano donde se me dio por comentar algo deportivo en su blog y debía presentarme. Como nunca lo hice en un blog se me ocurrió que si él se llama Cano y es el blog de Canito, pues como HUESA yo seré Huesitos. Algo familiar sin más, una gracia. En el resto de comentarios del Diari d Andorra me presento como Francesc, porque así es como me llamo yo. Francesc HUESA. Si hubiera puesto el nombre del santo Vicente Paul ¿Que pensarían ustedes?….. Pues así me llamo MOI. Francesc Vicenç Huesa Paul. No soy anónimo y estoy en la guiad telefónica del STA que esta a vuestro lado. Comparto con `Jordi Deu Pujal´´ (por cierto muy observador) un par de puntos de esos que le caracterizan, por lo que envío este comentario en castellano, pues mi catalán escrito es pésimo y me cuesta mucho tiempo el traducirlo correctamente para satisfacer a los NO ANONIMOS con apellido. O como dice Yvan, los nacionalistas auténticos. Quizás como dice “Jordi Deu Pujal´´ será también por vergüenza, pero gracias a él, en este momento de escribir, LA PERDI. Déu meu. Haurem de posar també el numero de passaport? Aprofito per donar les gràcies a Yvan Lara per no censurar-me com Huesitos per la meva participació en el seu blog i poder participar, encara que una mica tardà de data i no se si es llegirà pels altres. I felicitar-te personalment per les teves opinions en “La seca, la meca i…

  23. @Jordi Deu Pujal
    Entesos, doncs, Jordi. Un plaer i fins la propera (ja sigui per parlar de drets o del que sigui). Gràcies, un cop més, per participar.

  24. @Huesitos
    Doncs benvingut al club dels aprenents a comentarista. Encara que en el teu cas, pel que veig no tens problemes amb l’estil de redacció ja que t’expresses molt bé. Per cert, molt habil et teu joc de paraules per canviar d’idioma, i alhora per adonar-te que el meu primer cognom s’escriu sense accent. En quant a lo de canviar de llengua per acontentar als no anòmims, si t’ha de donar feinada, doncs jo en el teu lloc passaria. Considero prioritari el missatge a l’idioma. Les llengues es van concebre per entendren’s, encara que a voltes s’usin pel contrari…

  25. @Jordi Deu Pujal
    @Huesitos

    Exacte, benvingut Huesitos! Gràcies per comentar. Espero que no sigui l’última.

  26. Us estic agraït als dos per la vostra rebuda i comprensió. Jordi *Deu Puyal com a mestre en lletres i a tu Yvan Lara com a professional en premsa escrita. Encara que em deixeu com recentment estrenat, no ho sóc tant doncs us llegeixo diàriament a cadascun de vosaltres en el blog. Jordi el teu comentari m’afalaga en el meu esperit literal encara que potser hagi estat una mica tosc en la manera d’expressar-me. La teva opinió m’ha traspassat una satisfacció instantània que m’alleujarà en les negatives que segur escoltaré durant la resta del dia. Gràcies Yvan Lara, per descomptat que seguiré comentat en el teu blog de la mateixa manera que llegeixo tots els comentaris dels teus seguidors, igual que cada setmana la teva aportació al Diari d’Andorra. Aportació que valoro molt, doncs em satisfà en la lectura.

  27. @Huesitos
    Gràcies Huesitos! Casualitats de la vida, acabo de llegir el reportatge al Diari… Molts ànims! Espero que tot es pugui resoldre el més aviat possible amb la CASS. Si me n’assabento d’alguna feina “estàtica” com de les que parlaves al reportatge, miro de posar-me en contacte amb tu. Fins la propera!

  28. Gràcies a tu Yvan pel teu sentiment efectiu. Assec molto no haver-te contestat abans per problemes de comunicació telefònic que he tingut durant un temps recent. Potser ara, després de llegir el meu testimoniatge amb Gabriel, comprenguis el perquè de vegades hi ha ciutadans que vulguin estar una mica en anonimat també. Encara que no sigui just. Gràcies de nou, i conto amb tu en la teva proposta de saber alguna cosa “estètic ´´ per mi. T’estic molt agraït. De totes maneres ja em mentalizo i preparo la motxilla deixant passar l’hivern per sortir a l’exterior del Principat. Si veig que no em contestes aquí (ha nevat una mica), et donaré un toc al ultimo Bloc. ¿OK?

  29. Vist! De moment, sense novetats. Aquest mercat laboral està molt encabronat -no cal que t’ho digui-. Sens dubte, situacions com la teva demostren lo complicat que és tot (no només sortir de l’anonimat) en aquest país. Seguim en contacte, sigui des d’Andorra o des de fora d’ella… Una abraçada!

  30. Pels motius q esgrimeixes no suporto els comentaris als diaris emesos per desconeguts amb pseudònims o disfresses similars; deixem-los pels qui tot i ser dictadors no s’atrevien a signar, recordaràs…malgrat no haver-ho viscut, o els qui fan passar al davant tristos corifeus dels autòcrates de torn.

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s