Tot és estadística, tot és audiència, tot és un rànquing: llista de llibres més venuts, pitxitxis, científics més citats, notícies més comentades, personatges amb més amics, hashtags que arriben a trending topic, vídeos més vistos, polítics més ben valorats, problemes més importants per a la ciutadania… Tot és instantani, tot és un titular, un tastet de realitat, tot és zàping, tot ve d’un link i va cap a un altre… En un context com aquest, no pot sorprendre ningú que els ministres d’Educació d’arreu també vulguin la seva estadística fàcilment digerible. Qui vol que se’l jutgi per un extens i exhaustiu informe sobre l’estat de l’educació podent ser jutjat per una sola dada? –molt fàcilment manipulable, d’altra banda–. I si el ministre vol una bona estadística digerible, que mostri al món com de bé ha fet les coses, qui dels seus subordinats, que no tingui un perfil suïcida, no treballarà des de la seva parcel·la per assolir la preuada estadística que, al seu torn, li servirà com a balanç de com de bé fa ell la seva feina? L’estadística en qüestió, la gran estadística avaluadora fàcilment digerible dels sistemes educatius és el percentatge d’alumnes que aproven la secundària, el batxillerat, etc. i tot el sistema queda pervertit per aconseguir inflar el màxim la dada. Inflar, sí, perquè es tracta d’una bombolla. Cada any que passa, més alumnes aconsegueixen un o altre titolet, en major o menor grau regalat. De manera inútil, però: com més gent té aquell títol, menys val aquest i més títols s’han d’aconseguir per atènyer la feina desitjada. I així, fins que tots siguem doctors en res…
Inflació educativa
Advertisements
