Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

En defensa de l’Estat

Deixa un comentari

Hem acabat acceptant de manera sorprenentment automàtica que s’ha de desballestar l’Estat per salvar el Mercat, en contra del model triat pels andorrans l’any 1993

En el moment més àlgid de la crisi, impactats encara pel seu abast i la seva violència, es va arribar a parlar –no des de Le Monde Diplomatique ni des de Porto Alegre sinó des de Davos, des de Washington, des de Brussel·les— d’una reforma radical del sistema econòmic mundial, arribant a defensar allò d’ “humanitzar el capitalisme”, de combatre l’especulació, de castigar els irresponsables, de redistribuir d’una manera més justa… Ara (que tot i que no podem donar la crisi per tancada ni sabem, tampoc, quan s’acabarà, però sí que disposem ja de prou elements per saber com s’ha decidit tancar –tancar en fals—, quin tipus de receptes s’han començat a implementar i es continuaran implementant), és evident que hem avançat en la direcció radicalment oposada. Els dèficits públics (no tan sols normals sinó, fins i tot, necessaris en temps de crisi) s’han agafat com a excusa per esprémer el gruix de la població i, així, no fer perillar el pastís dels que ens han portat fins aquí, forçant d’aquesta manera fins al màxim exponent aquella màxima neoliberal de la capitalització dels beneficis i la socialització de les pèrdues. Tot plegat, a més, executat amb la complicitat d’una societat dòcil, poc activa, endormiscada, resignada, confosa, enganyada, que ha acceptat de forma irreflexiva jugar al joc que ens proposaven,  acceptant voluntàriament barallar-nos els uns contra els altres –els aturats amb els treballadors, els que van arribar abans amb els que van arribar després, els que cobren més amb els que cobren menys, els treballadors del sector privat amb els del sector públic— mentre els nostres representants salven els responsables de la crisi collant a la resta, a tota la resta.

El resultat de tot plegat –a banda d’un conflicte social latent que sempre amenaça d’anar a més i que situa els immigrants i els funcionaris en la picota imaginària col·lectiva— és que hem acabat acceptant de forma automàtica (sorprenentment automàtica) una conclusió sorprenentment no discutida, sorprenentment acceptada, sorprenentment no protestada: s’ha de desballestar l’Estat per salvar el Mercat. Sens dubte, aquesta és una gran notícia per tots aquells que mai no han volgut l’Estat perquè, principalment, mai no l’han necessitat; el problema és que hi ha molta gent que continua necessitant l’Estat, ara més que mai.

Per atacar aquesta (falsa) conclusió, disposem de dues vies: la idealista (crítica, radical: “no, el desballestament de l’Estat no és una derivació automàtica i inqüestionable d’aquesta crisi!”) i la pragmàtica. Mirem d’explorar, avui, aquesta segona via. Fer-ho ens portarà a defensar uns límits que redueixin aquest presumptament necessari desballestament en un simple i, aquest sí, necessari, aprimament de les estructures estatals; a defensar l’Estat –i quan escric Estat escric bé “Estat” i no “Govern” ni, encara menys, “aquest Govern”—; a defensar, sent una mica més precisos, les funcions de l’Estat –i, de nou, escric bé “les funcions de l’Estat” i no “els funcionaris de l’Estat”. És cert, d’altra banda, que en aquestes funcions bé hi haurà de treballar algú, ja sigui personal propi de l’Estat, ja siguin empreses subcontractades, a cadascú de triar l’opció que li faci més patxoca (a mi, sigui dit de passada, certes subcontractacions em resulten tan escandaloses com certes relacions contractuals d’alguns funcionaris…).

Juguem, doncs, nosaltres també el joc, sumem-nos als milions de convençuts i acceptem, com a punt de partida, que el deute és el que és, que és inacceptable, i que de receptes només n’hi ha una i implica l’ús de les tisores. Posem-nos a retallar. Com ho fem? A l’atzar? (no substituint els funcionaris jubilats), de forma proporcional? (un % idèntic a cada ministeri, una xifra fixa idèntica a cada ministeri), carregant-nos allò que resulta més car?, l’últim servei que hagi arribat? (la prestació per desocupació, per exemple), aquells serveis que ens donin menys vots? Com ho fem? La Constitució, ja des del primer article, ens dóna la clau del debat, aclarint-nos un fet que massa sovint donem per descomptat i que, en moments com els que estem vivint, resulta especialment revelador: “Andorra és un Estat independent, de dret, democràtic i social”. La Constitució, per tant, ens obliga a ser un Estat, un Estat de dret, un Estat democràtic i un Estat social, unes línies vermelles, aquestes quatre, que hauríem d’evitar traspassar a l’hora de retallar si no volem comprometre ni la nostra independència ni el model que els andorrans han decidit, de forma sobirana, que és el seu.

M’és impossible repassar aquí (per motius d’espai) totes quatre línies vermelles. Centrem-nos, doncs, a tall d’exemple, en la més significativa d’elles, la de l’estatalitat. Com apuntava més amunt, hi ha certs aspectes del nostre sistema polític que, en un territori qualificat encara no fa 20 anys com a objecte estatal mal identificat, donem massa per descomptades. Ser un Estat de Dret, democràtic i social implica, per sobre de tot, ser un Estat. I si som un Estat (els andorrans van decidir ser un Estat i, doncs, fins que no decideixin sobiranament el contrari s’han obligat a ser un Estat) hem d’assumir que som un Estat amb totes les conseqüències, vestir-nos com un Estat, comportar-nos com un Estat. I, com a Estat, hem de tenir escoles pròpies, fins i tot si França i Espanya decidissin abandonar educativament el país i haguéssim de passar dels 15 centres actuals a 45, de 800 nòmines a 2400. I, com a Estat, hem de parlar amb la resta d’Estats, i disposar, doncs, d’un ministeri d’exteriors, i d’alguna ambaixada, i de treballadors que s’encarreguin de les nostres relacions exteriors. I, com a Estat, hem de garantir la nostra seguretat, i protegir el patrimoni de l’Estat, i preservar el medi ambient de l’Estat, perquè així ens hi obliga la Constitució i perquè això és el que li toca als Estats.

Podem renunciar a tot això? I tant que sí! Ara bé, no fem trampa, siguem coherents. Si no volem desenvolupar un Estat del benestar a Andorra (encara inexistent), iniciem una reforma de la Constitució i traiem el “social” de l’article 1 i carreguem-nos aquells articles del Títol II que ens facin nosa. Assumim, si és així, que no volem ser tan democràtics i, pel que fa a l’Estat de dret, reconeixem que està sobrevalorat, que les lleis tampoc són tan importants, que preferim l’arbirarietat i el desordre, que són més barats. I assumim, si som dels partidaris de desballestar l’Estat, que no ens atrevim a ser independents, que una mica més de tutelatge no ens vindria malament, que això de ser independents és caríssim, que això de ser un Estat és inassumible, que no paga la pena. La pregunta és pertinent i necessària, és legítima, i ens hem d’atrevir a fer-nos-la i a assumir la resposta sigui quina sigui, surti cara o surti creu, perquè no hi ha res més insuportable que la incoherència, que parlar per parlar defensant una opció sense assumir-la fins a les seves últimes conseqüències: de debò volem continuar sent un Estat?

Publicat originalment a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra el 30 de desembre del 2010

Anuncis

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s