Fa tot just un parell de dies, es produïa un nou accident miner a la zona del desert d’Atacama, a Xile. L’accident va tenir lloc a la mina Los Reyes, a poc més de 100 quilòmetres de la mina San José i el Campamento Esperanza, capitals del món el 13 d’octubre passat, encara no fa un mes. L’accident, el de dilluns, es va cobrar la vida de dues persones: Homero Aguirre, de 40 anys, i Daniel Lazcano, de 24; a més, va deixar greument ferit Mauricio Silva, de 21. Era previsible, qüestió de dies, de setmanes, de mesos, tothom sabia que arribaria un nou accident al sector miner. I ara què? Què farem amb Silva? Com tractarem els familiars d’Aguirre i Lazcano? Els enviarà David Villa samarretes signades? La notícia la vaig trobar dilluns al vespre de forma gens destacada a la premsa espanyola digital. Ahir, menys de 24 hores després de l’accident mortal, ni rastre. On són les connexions permanents amb Xile? On són els enviats especials d’arreu del món? On és Piñera? No hi són. No hi són perquè la nostra aproximació al món no és ni lògica ni ètica, la fórmula 2 morts > 33 atrapats vius no funciona, és una quimera. Aguirre i Lazcano, un cop morts, resulten inútils per al show business, cap televisió emetrà en directe el seu enterrament simplement perquè cap de nosaltres ens el miraríem, no té ni intriga ni aventura ni emoció. No ens mou la tragèdia ni la pena, només l’entreteniment, els titulars, l’espectacle. L’argument no és nou, en sóc conscient, sempre ens oblidem de les víctimes d’un terratrèmol dues setmanes després de l’última rèplica, però no és aquest, potser, el cas més paradigmàtic de tots?
Hipocresia
Advertisements
10/11/2010 a les 9:02
Trist, però cert. Un motiu més per sumar a la llista de perquè ens hem de qüestionar la feina cada dia.