Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Lliçons

Deixa un comentari

No falla. Cada cop que la macroeconomia s’instal·la en els números vermells apareixen els gurus de torn per recordar-nos que les crisis, lluny de ser negatives, són el millor que ens podria haver passat. Al·lèrgic com sóc a la textura fina dels gurus, només comparteixo l’observació a mitges: sí que les crisis ens imposen l’oportunitat de reinventar-nos i de repensar-nos, però com que els estats ni es reinventen ni es repensen –i es dediquen únicament a recobrir de pega de saldo les esquerdes del sistema vigent: insistint en el totxo, el petroli o la brossa financera…– les crisis acaben sent, en el millor dels casos, una inutilitat massa cara d’assumir…

Molt més ineludibles i, per tant, molt més efectius en la seva condició de clatellada social semblen ser xocs puntuals però d’altíssima intensitat, com l’accident que ha sacsejat el país aquest cap de setmana. Les crisis s’allargassen en el temps i l’impacte, es vulgui o no, s’acaba diluint; cops de puny com els de dissabte deixen marca, en canvi, perquè arriben de cop, concentrats en un sol instant. La comparació frega la demagògia, en sóc conscient, però la dilució de les fronteres sovint ens porta a infravalorar la realitat del Principat, també les seves desgràcies: cinc morts a Andorra, en la construcció d’una infraestructura pública emblemàtica, equivaldrien a la pèrdua, en un sol accident, de 2.650 persones a Espanya o de 3.825 a França. L’hòstia, per tant, és considerable. Com a mínim aprofitem-la. Que ens serveixi per seure una estona i reflexionar, cadascú des del lloc que li pertoqui, però que no hagi estat per no res. No ens ho podem permetre…

No ens podem permetre la inutilitat de l’accident d’ara fa deu dies. Una clatellada social de tan gran magnitud com aquesta ens obliga, sí, a buscar responsabilitats directes i concretes. Però hem de ser capaços d’anar més enllà. D’aturar-nos, repensar el món, el nostre entorn, el sistema, repensar-nos a nosaltres mateixos, extreure’n lliçons… Entre les preguntes plantejades no podem limitar-nos únicament al “què es va fer malament?” puntual, concret i singularitzant. Atrevim-nos a preguntar, també, “què fem malament?” en plural de global, de permanent i de compartit. No ens ajudarà gaire si a la banqueta dels acusats no som capaços d’asseure ningú més que l’errada de càlcul x, la deficiència z, o la mala sort. Després de reflexionar (i de compartir les reflexions) hauríem de ser capaços de convocar també al judici –via BOPA si és necessari– les presses, la pressió, l’estrès, la grandiloqüència urbanística, la visió a curt termini o les evasions de responsabilitat i condemnar-les, si així ho determina el jurat popular, al foragitament etern, amb caràcter immediat.

Amplitud de mires, doncs, a l’hora de cercar culpables. Amplitud de mires també, si us plau, a l’hora de seleccionar les matèries sobre les quals ens tocaria reflexionar. Jo en deixo caure un parell, ben allunyades de l’epicentre del problema però afectades per les seves ones sísmiques. Per què una gestió política de la crisi percebuda com a ideal ha merescut molta més indiferència ressentida que aplaudiments públics inequívocs? Hem perdut la capacitat de crítica positiva? I la segona –perdoneu la brevetat–: de què carai ens serveix Andorra Televisió?

Advertisements

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s