Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

El cuc dins la síndria (o el desenvolupament de l’Europa de la Defensa)

Deixa un comentari

“L’essencial és disposar d’aquesta capacitat, encara que al principi es vegi reduïda al mínim. El cuc ja serà dins la fruita i poc a poc engreixarà: és el que volíem”. “Un cop l’instrument s’ha creat, està clar, l’utilitzarem” (LE MONDE, 12/12/2003: p 3). Aquestes dues opinions, referides a la creació del Quartell General (QG) europeu i expressades respectivament per un diplomàtic francés i un de belga, reflexen a la perfecció el que s’ha desenvolupat a Europa en matèria de Defensa durant els darrers mesos.

Ens han fet creure durant dies en una divisió entre la vella i la nova Europa, en un divorci entre Blairs i Aznars i Chiracs i Schröders i hem tornat a caure en el parany. Mentre tots miràvem cap a l’Iraq, cap a l’enorme falla que havia de dividir la Unió Europea en dos, ve’t aquí que retiren el barret negre del màgic Andreu i, somrients, ens descobreixen que la divisió no era més que parafernàlia, que els seus interessos els uneixen més que mai i que la prova és que ens regalen la seva última invenció: el cuc de l’Europa de la Defensa.

La de la manca de transparència -treballant d’amagat dels ciutadans, sense passar en cap cas pel Parlament Europeu – no és, afortunadament, l’única joia que conté aquest meravellós regal concedit pels nostres líders. Aquesta Europa de la Defensa també conté la gran virtud de nèixer, d’entrada, subordinada a la indústria armamentista i als Estats Units que tant critiquen París i Berlin quan els ciutadans sortim al carrer. La primera subordinació resulta especialment gràfica: l’impuls definitiu a la dotació de capacitats militars a l’UE -juntament amb una compra de 180 airbus A-400 M de transport militar i una inversió extra en el sistema de control per satèl·lit Galileo per valor total de més de 20.000 milions d’euros- arribava curiosament després que els principals grups industrials dedicats a l’armament publiquéssin a la premsa europea un article on es demanaven més esforços i més dotacions pressupostàries per a l’Europa militar. Pel que fa a la segona dependència d’aquesta independent Europa de la Defensa, recordem que l’aprovació del QG europeu només arribarà després que aquest s’amotllés fil per randa a les exigències de Washington.

Tota la propaganda utilitzada per presentar-nos com a intrínsecament positiu el creixement de les capacitats defensives és una altra de les virtuts del projecte. De passada, amb aquest discurs contribueixen a desenvolupar allò que algún autor ha batejat com a “violència cultural”, la qual serveix per legitimar l’ús de la violència a la nostra societat, un objectiu sens dubte més que desitjable.

Només amb aquesta legitimació són possibles, però, propostes com les mantingudes per la titular francesa de Defensa, la qual reclama per al camp militar concessions especials -com que les despeses militars no es computin a l’hora de calcular el dèficit públic d’un Estat-, al·legant l’ “essencialitat” (LE MONDE, 15-16 /06/03: p15) d’aquestes despeses per a la seguretat dels europeus. Així, ens diuen els que en saben, tots els esforços, concessions i sacrificis sobrehumans que no estarien justificats per tirar endavant, per exemple, una Europa social sense precarietat, sense atur, amb pensions i educació universal, es poden realitzar en canvi sense cap mena de problema si d’adquirir 200 tomahawks es tracta.

Finalment, els dos últims atractius que podem destacar d’aquesta meravellosa Europa de la Defensa, són l’overbooking militar a Europa i la doble moral emprada als grans discursos dels grans homes d’acció. D’una banda, els astronautes alerten que el color del continent europeu vist des de l’espai és ja pràcticament el verd militar. I és que, mentre encara resten al continent 112.000 efectius nord-americans sembla que ens entestem a crear i crear exèrcits: així, a les forces nacionals s’han de sumar els cossos de l’OTAN i ara també les nostres europees forces de reacció ràpida, QGs i col·legis de defensa. Tanta capacitat, sens dubte, només compta -a banda de nosaltres, els ciutadans agraïts d’Europa- amb una sola beneficiària: la indústria militar europea. Una indústria que no deixa de produir, d’exportar… això sí, mentre els nostres governants s’omplen la boca recordant-nos que el que ens cal és un escut antimíssils europeu que acabi amb la proliferació armamentista que nosaltres mateixos ens encarreguem d’alimentar.

Repassades totes les virtuds, la imatge que ens queda doncs és la d’un cuc opac, supordinat als escarbats Washington i Complex Industrial Militar, al qual se l’ha donat de menjar més que a la resta d’animalons del continent i que no para de mentir-nos i de fer-nos creure que la violència és la millor invenció del món. Cuc, però, no pot ser més que un eufemisme donades les dimensions del monstre que hem creat. Cuc seria un exèrcit, un mecanisme que coordinés exèrcits, una doctrina… Al nostre, en canvi, l’hem omplert amb un escut antimíssils, amb unes forces de reacció ràpida amb tanta vocació d’exèrcit europeu com la també prevista gendarmeria militar europea, amb un Estat-major europeu que el controli, una agència europea de l’armament que fixi les seves dietes formades per enormes quantitats d’armament a consumir per mantenir contents els pares, amb un Col·legi Europeu de Defensa on s’eduquin en la violència els seus cuidadors, una Doctrina de Seguretat que li fixi unes prioritats i missions no massa diferents a les del seu cosí nord-americà i amb una sèrie de mecanismes (cooperacions reforçades, clàusula de solidaritat) que li permetin desenvolupar-se sense parar.

Vaja, que de totes les fruites que ens permetia triar l’expressió del diplomàtic francés amb què començàvem l’article, hem anat a triar la més gran, la síndria, perquè el nostre cuc s’alimenti així el màxim abans de fer la seva aparició estelar quan, encara amb gana, s’empassi aleshores d’una sola queixalada tots aquells que encara criden “no a la guerra” i “una altra Europa és possible”.

Publicat originalment al número especial del Butlletí de Justícia i Pau centrat en el projecte de Constitució Europea l’estiu del 2004

Advertisements

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s